Hi ha qui m’acusa, i amb raó, d’escriure amb una perspectiva massa seriosa i madura. La vida, però, té estacions com l’any. Primaveres i hiverns, sols i neus... Ja hi ha qui gasta rius de tinta sobre coses que considero intranscendents. Pàgines i pàgines. Mentre caminava vora el riu, mirant les aigües infinites i misterioses i n’escoltava abstret el murmuri, el pensament que no para ha sortit de to, i m’ha vingut al cap una cosa molt banal. El futbolista Neymar. Quina pena, quin espectacle, quina vergonya!

És més que probable que aquest minyó sigui en el futur un perfecte desgraciat, envoltat d’aduladors i d’oportunistes. Pobret, si no es fa un miracle, veureu com acabarà. Tot fals, mentida, cobdícia. I em sap greu, perquè es mereix, com tothom, tenir més sort. Un exemple clar de l’estupidesa de la nostra societat.

Fet aquest incís, per posar una mica de pebre a l’escrit, anem al tema. Et pregunto, amic, si creus que la humanitat en el seu conjunt ha avançat. Jo no m’atreveixo a contestar. Realment la pregunta hauria de ser si avui som més feliços que el nostres avis. Més rics, segurament. Més telèfons, més automòbils, més llibertat, més, més.... Però “all in all” (tot amb tot), què?

És indiscutible que s’han fet avenços meravellosos i ens hem quedat enrere en altres temes. Però en una cosa hem fet un salt de gegant: una cosa important. Prepara’t...! Gerro d’aigua freda. Hem progressat en la forma de morir. En llegir això a més d’un li faran pampallugues els ulls. Fes pampallugues, amic, però resulta que també t’arribarà la darrera hora.

El fet de néixer i morir té molts paral·lelismes comuns en tots el éssers vius. La natura ha instaurat uns processos perquè tot passi d’una certa manera que fa que la intervenció dels homes faci més mal que bé. Un exemple claríssim és el naixement i, concretament, veiem el que passa a Àfrica. Una dona està treballant al camp, li arriba el part, s’aparta a un racó i dona a llum de la forma més natural del món. Posa el nounat sobre fulles i s’alça tranquil·lament “com qui se’n va a comprar pa”, comenta algun testimoni presencial. No cal dir que unes mesures d’higiene no hi sobrarien. Compareu-ho amb el muntatge i el negoci de la nostra societat. Una vergonya! Cesàries innecessàries, conductes vergonyoses dictades per la cobdícia. L’OMS ha alertat sobre l’abús de les cesàries, que no haurien de ser més del 15%. No puc entrar a aprofundir sobre el tema. Fa molt de temps vaig llegir el que deia un ginecòleg eminent, que em va sobtar molt. Es va fer un estudi amb cabres i els cabrits nascuts per cesària no eren acceptats per les seves mares. El pas pel canal del part té un efecte beneficiós sobre l’estructura òssia del cap del nadó. La natura té les seves lleis i la nostra societat se les salta tranquil·lament. Després ens passa factura.

També hi ha un programa biològic per la mort que a poc a poc s’ha anat descobrint. La majoria de les morts són ateses pels metges de capçalera, però n’hi ha un cert nombre que requereixen la intervenció d’especialistes en medicina pal·liativa. L’objectiu és avui claríssim: dins del que és possible evitar el dolor i fer del trànsit un procés humà.

Dic un salt de gegant per experiència pròpia. Era jo un vailet de 12 o 14 anys i un veí morí de tètanus. Avui encara sento els crits i el dolor d’aquell bon home. Ja no soc cap vailet i aquesta setmana ha mort un amic meu de la infància d’un tumor cerebral. Ni un gemec, ni un plor. Tenia molèsties i els serveis pal·liatius eren al seu costat donant-li molt d’amor, respecte i compassió. L’home va marxar en pau.

La família no tenia paraules per agrair el servei d’aquests especialistes. Jo, des d’aquí, vull retre homenatge a aquests servidors de la medicina, herois anònims i abnegats. Uns membres més del nombrós exèrcit de gent bona, humana i compassiva que fa que el món rodi millor.

La mort no és el nostre enemic i la seva presència no és cap fracàs. Hem d’evitar com sigui el sofriment innecessari als pacients, a les famílies, als metges i cuidadors. La missió dels metges en els casos greus és: “guerir quelquefois, soulanger souvent, consoler toujours”. Estic en contra de l’anomenat “encarnizamiento terapéutico” o com diuen en anglès “therapeutic cruelty”, que practiquen i prediquen alguns metges. Alguns, com el famós professor de la universitat de Munich, Bruno Reichart, que va escriure un llibre titulat Jo odio la mort, són partidaris de lluitar contra la mort fins a l’últim moment. Ho considero una manca de respecte i d’humanitat. Quan perdem, retirem-nos, deixem en pau el malalt i la família. No és cap fracàs. És la vida. A més, és claríssim que facin el que facin hem de marxar. Més val marxar amb dignitat i pau, i dins del que és possible, sense patir.

I acabem a Andorra. Fa ja uns anys que molt encertadament es va crear la Unitat de cures pal·liatives amb un metge, una infermera i una treballadora social. El servei ha anat millorant i s’ha completat amb la col·laboracio de psicòlegs, dietistes, clínica del dolor, etc. En l’actualitat inclou també malalts no oncològics. Fins fa poc el 80% de les morts tenien lloc a l’hospital, però es treballa per aconseguir que el màxim nombre de malalts siguin atesos a domicili. Morir a casa, amb els nostres, és una mort més humana.

No vull esmentar noms però tinc informació de primera mà sobre el funcionament d’aquesta unitat. He de manifestar públicament la meva profunda admiració als especialistes que amb tanta saviesa i humanitat van acompanyant-nos en els moments tan difícils del nostre traspàs. Amb vosaltres, amics, la humanitat ha fet un pas de gegant. Enhorabona, amic, enhorabona.