[El fet] Fa fred, aquest 22 de gener a Venècia. El tren s’atura a l’estació. L’andana s’omple de persones. El codi dels relats contemporanis imposa les etiquetes. Així doncs, hi havia turistes, treballadors, veïns i immigrants. La majoria amb papers d’identificació en ordre perquè els controls de policia als transports públics són molt freqüents. Tothom a la seva. El protagonista d’aquesta columna prové del que ara se’n diu l’Àfrica subsahariana. Té 22 anys i tots els papers en regla. Va fugir de Gàmbia. Va travessar el desert, va arribar a la costa sud de la Mediterrània. Va pagar tot el que li van demanar i va acabar en un camp d’acollida a Sicília. Acceptat, vull dir que no el van retornar com si fos una mercaderia defectuosa, va rebre papers, el permís de sojorn per motius humanitaris. Va ser desplaçat a Milà, d’on va arribar a Venècia. No hi ha més detalls. No se’n sap res més. Només la traça burocràtica que tranquil·litza la veu de la consciència del poder públic. Un cop al pont va saltar a l’aigua gèlida del Gran Canal. No el va veure ningú fins que no es va convertir en un punt a la superfície entre el trànsit intens de vaporettos, taxis i barques de transport de mercaderies. Evidentment algú des d’una de les ribes va filmar l’escena. Un vaporetto que s’hi acosta. Unes veus d’alarma. Un salvavides llançat a prop del noi. Dos, tres, quatre. El noi no s’hi aferra. Es mou encara uns instants. Ningú no s’hi tira a rescatar-lo. S’enfonsa. Es nega. Des­apareix. Els bombers rescataran el cadàver hores després. Diuen les cròniques que feia fred. Molt de fred. No hi ha cap més fet. Només unes imatges filmades penjades a la xarxa i que ara, quinze dies després, també es deuen haver negat sota milions d’altres escenes igualment esfereïdores de la deshumanització dels humans.

[Les veritats] Ni esma d’escriure un exercici d’estil. Sento fred en aquesta sala medieval convertida en biblioteca. La meva veritat d’avui. He estat en aquell tren, en aquella estació, en aquella fermata, en aquell pont. Entre turistes, treballadors, veïns i immigrants. Hi he estat. I què. Això em dona cap dret a parlar-ne, més que a algú altre? Saltar no és fàcil. Gens fàcil. Quan tota la teva vida és una mentida insondable pots anar a la televisió o muntar-te-la de butxaca a casa i explicar-ho a milions d’altres, o pots saltar, fer un darrer gest de veritat ni que sigui tràgic i afirmar-te davant tota la mentida. El meu únic egoisme és saber què hi faria jo. Filmaria l’escena, correria, cridaria histèricament, badaria o em llançaria a l’aigua gèlida del canal per intentar salvar un altre ésser humà, com tu, com jo. Què estaria disposat a fer. Què faria. Em trauria les sabates i l’anorac abans de llançar-me a l’aigua. Ho faria tot vestit. Donaria abans la cartera i el rellotge a qui m’acompanyés. Faria temps a veure si algú altre ho feia i l’aplaudiria. No són gaires segons de filmació. Em faria l’heroi. Quina ràbia, haver-se de posar a prova, segur que algú ho filmaria, imagina-t’ho, i si no te’n surts i si se t’aferra i us negueu junts? Ara ja és mort. Ell va saltar, valent; jo, no, covard. Jo soc aquí, covard; ell, no, valent. Hi ha alguna altra veritat?