Entenc perfectament que hi hagi gent que ha vingut al món a salvar. Que hi falta l’objecte directe? No. Ells han vingut a salvar. El que sigui. Arriben programats així de sèrie. Només després es posen a buscar una bona causa, una causa guai per poder exercir la seva vocació de salva-el-que-sigui. Entre les moltes variants de personetes salvífiques que pul·lulen pel món, una de les més pertinaces és la del salvallengües, que en realitat no deixa de ser una subvariant del salvapàtries de tota la vida però sense la llufa patriòtica, que segons com, fa una mica de nosa. El salvallengües clàssic s’ofèn com una mona perquè quan demana un cafè amb llet, el cambrer argentí comet el pecat nefand de dir-li que no l’entén i immediatament després ho explica a X per tenir molts likes i sentir l’escalforeta del ramat. El penúltim episodi d’aquest salvalingüisme hiperventilat ha tingut per objectiu el creper de la Rotonda. Se li retreu la seva tirada natural pel castellà i que, això sí que no li perdonarem mai, gosés dir que el català és un dialecte. Vermella i al carrer. Ho diu amb el mateix to foteta amb què insulta els seus clients, i tots encantats de pagar sis euros perquè et diguin gilipolles i de passada et serveixin una crep de Nutella. Però quan aplica la fórmula al català ja no ens fa gràcia. Som així de restrenyidets. L’últim episodi el va protagonitzar Joan Verdú, el nostre banderer a Cortina, amb el tuit sobre la inauguració dels Jocs. En castellà: lesa pàtria! En realitat, el seu pecat són dos: el primer, que ells no han vingut al món a salvar res i n’hi ha a qui això els sembla incomprensible. El Bachiri és creper; Verdú, esquiador. Res més. Ni l’un ni l’altre tenen vocació de salvapàtries. Afortunadament, perquè el patriotisme no és més que una inflamació de la glàndula patriòtica. El segon pecat és el pitjor de tots: tots dos han triomfat en el seu camp, i això sí que és imperdonable. Se’n diu enveja, i el català només és una excusa per canalitzar-la.
