L’estiu és una estació que ha perpetrat lloances a la sangria Don Simón, al vi amb gasosa, i que ha permès els èxits de Georgie Dann o de Maluma sense qui hagués cap denúncia a Amnistia Internacional o que cap cònsol hagi censurat els seus discos o les versions de l’Orquestra Sensacions durant una festa major.
Té el seu punt d’hortera, i si hi ha gent que es posa xancletes amb mitjons o samarretes de grups de rock dur tot i tenir 70 anys, no hi ha res d’estrany a dur una samarreta imperi, sense mànigues, per passejar a la platja a la Costa Daurada.
Primer, però, cal anar a una botiga d’aquestes de tota la vida que no sigui Élegance Intime, Underwear Moment, ni Alabama Secret, on les frases outfit win i fashion victim semblin l’idioma dothraki de Joc de Trons, no soni música de sala d’espera de dentista o de centraleta telefònica, ni flaires d’ambientador. Només olor de cotó.
A Confeccions Pepi, les dones demanen calces, no tangues, i els homes no busquen bòxers, ni eslips, senzillament volen calçotets. Allà tenien samarretes imperi que descobreixen les espatlles i deixen aparèixer totalment els braços, com les d’un atleta de 100 metres llisos o d’un basquetbolista de 3x3 d’aquests que participen als Jocs dels Petits Estats.
Va ser inventada pels estibadors de París al segle XIX i la va popularitzar Marlon Brando a Un tramvia anomenat desig amb una acció que es desenvolupa a la calorosa Nova Orleans on tots els protagonistes suen la cansalada.
El problema és que després d’emprovar-la, la Pepi, la propietària de la botiga, va dir que més que Marlon Brando semblaves Alfredo Landa a Cateto a babor.
