“Els bascos sempre hem pensat que la nostra és una tradició literària menor. I és veritat, si comencem per comptar el nombre de llibres publicats en la nostra llengua, que no són gaires. La nostra literatura a penes ha exercit influència en altres literatures, ni hem creat una obra capaç de convertir-se en referent universal, tot i gaudir d’una riquíssima i antiquíssima tradició oral”.

Això ho diu Kirmen Uribe a la seva novel·la Bilbao-Nova York-Bilbao i em serveix per iniciar aquest espai i per parlar de quelcom que periòdicament apareix als mitjans amb l’ocasió de la presentació d’un llibre, de la celebració de Sant Jordi o dut a les planes d’opinió per alguns columnistes per als qui la qüestió és important: parlo de la literatura andorrana. No és pas un tema desatès i m’agradaria fugir d’alguns dels tòpics que veuen totes les arts que es produeixen en aquesta contrada com un erm i pels quals la missió és replantar-lo; no soc gaire amic de les visions de tabula rasa. Tampoc crec que existeixi una tradició inapel·lable sobre la qual no es pugui discutir. Els enfocaments en l’anàlisi literària permeten una reinterpretació constant d’allò que significa la tradició pròpia; és més, quan comences, t’ho demanen.

Diuen que la literatura s’associa a la identitat. Això ho trobo fal·laç, bàsicament per dues raons: la primera seria la part vertadera de l’afirmació i la segona la part que la qüestionaria. La literatura s’ha emprat històricament com a eina de construcció nacional, especialment al segle XIX. En néixer, la disciplina de la literatura comparada establí mapes d’influències entre literatures nacionals –literatures que havien estat fixades per la història literària– on unes literatures principals influenciaven literatures secundàries i on la literatura pròpia havia rebut influència de literatures antigues i prestigioses. El problema l’havia posat Goethe el 1827 en parlar de la literatura mundial (Weltliteratur), de la resta se n’encarregaren els nacionalismes vuitcentistes.

La part negativa –aquella que qüestiona que la literatura s’associï a la identitat– té a veure amb el caràcter intrínsecament artístic de la literatura –on aquesta és, en essència, forma– i amb la caracterització política i historicofilosòfica d’aquesta forma. En el primer aspecte trobaríem la definició de la literatura com una art verbal, de vocació connotativa i tendent a allò que Victor Xklovski –veu principal del que en teoria de la literatura s’anomena formalisme rus– definí com a desfamiliarització, que vol dir que emprant les paraules la forma literària crea un efecte en nosaltres que ens fa veure de nou la realitat i apreciar-la amb distància i amb nous ulls. Els qui heu llegit i llegiu literatura sabeu de què parlo. L’evolució d’una literatura és, per als formalistes –i en general per a la crítica i la teoria literàries– una qüestió de tradició: són les pròpies normes i tendències que es generen al seu si les que en determinen el futur. Aquí, però, s’entén tradició en l’àmbit de la literatura mundial.

Deia, també, que tot i formal la literatura té lectures polítiques i historicofilosòfiques. Això vol dir que com a fenomen de cultura la literatura no és aliena al conjunt de corrents de pensament i de conflictes de l’època, però no només quan és escrita, sinó sobretot quan és llegida. Per aquest motiu, i contràriament a les afirmacions d’Uribe al seu fragment, proposo oblidar l’angoixa de la influència de què parlava Harold Bloom i –paradoxalment, amb l’esperit d’Uribe a Bilbao-Nova York-Bilbao– recuperar l’ànim de debatre sobre els sentits de les obres de la nostra literatura. Per cert, que Andorra o els homes d’aram d’Isabelle Sandy és una de les millors maneres d’iniciar-se, més endavant provaré de demostrar-ho.