Sandy, Sandy, Sandy

Tres són les novel·les que l’escriptora de l’Arieja redactà sobre el món andorrà. La primera, Andorre ou les homes d’airain (1923), tota una fita en la nostra història literària, ja que per primer cop es novel·lava Andorra amb totes les seves conseqüències, des d’una perspectiva mig etnològica, mig romàntica, una autèntica epopeia nacional redactada per una escriptora d’adopció. La segona, Nuits andorranes (1938), és una novel·la curta, tendent al lirisme, amb la soledat, l’amor i la natura com a protagonistes. I la tercera, La nouvelle Andorra (1949), és la continuació de la nissaga dels Xiriball –els veïns de ficció més famosos de la capital–, amb un contrabandista refugiat de guerra i el seu particular camí de redempció.

Les tres novel·les dibuixen una imatge molt determinada d’Andorra, imatge que no és pas aliena al pas del temps. Existeix una visió conjunta del territori, mistificadora de la natura regnant a l’Andorra de la primera meitat del segle XX, una mistificació present al paper tràgicament exterminador d’aquesta natura respecte dels personatges i en la descripció lírica i personificadora que Sandy li atribueix. La imatge es reprodueix també en l’espai institucional, configurat a través de l’espai tangible de la casa –manifestació física de la nissaga– i per l’intangible de la ritualística, pal de paller –per a Sandy– de l’ordre social andorrà.

Pel que fa al temps, les tres novel·les difereixen lleument en el seu tractament. A la primera, la nissaga –és a dir, la família– marca absolutament el desenvolupament dels esdeveniments –la transició entre generacions i la transmissió de l’heretat és el principal motor de la novel·la. A la segona, el temps s’atura en funció de la vida retirada del seu protagonista, aïllat voluntàriament per la deformació del seu rostre –Joan Moles patí un accident automobilístic– i només la Soledad –una refugiada de la guerra civil espanyola– pot treure’l del seu estat i retornar-lo, a través de diferents peripècies, al cultiu del patrimoni, autèntica vocació –segons Sandy– del veritable andorrà. Entre la segona i la tercera novel·la esclata la II Guerra Mundial, i això es nota. En aquesta darrera obra, és el temps històric el que posseeix autèntica rellevància,començant per un dels seus protagonistes, en Targa, un pària que ha passat pels camps de concentració i que para a Andorra i l’única ambició del qual és ser andorrà, ambició que el traeix, ja que mor sepultat per la pedra que extreia per al seu monument al país.

És per això que, prenent les tres novel·les com un cicle complet sobre Andorra, se’n desprèn un joc constant entre la idealitat i la història, entre la imatge i la realitat, entre la forma i la visió del món. La voluntat temàtica i formal de la primera novel·la ajuda a determinar-li un lloc fundador en la nostra història literària, i no tan sols per l’anècdota cronològica –que tampoc és una simple coincidència, ja que el 1923 Andorra és a punt de canviar per sempre i aquesta història romandrà com a testimoni literari insubstituïble d’aquell canvi–, sinó també pel caràcter d’epopeia original que la mateixa novel·la posseeix, és a dir, la d’un text que es troba a l’origen d’altres imatges i altres idealitats que nodriran la novel·lística posterior, l’anàlisi de la qual ens continuarà parlant de la forma, la filosofia i la política a la literatura escrita des d’Andorra –entesa, aquesta preposició, com una ampla perspectiva. I per a qui s’ho hagi preguntat en alguna ocasió, sí, això és una part d’allò que fan els estudis literaris.

El títol d’aquest article d’opinió no vol ser una invocació –tot i que, tractant-se de Sandy, d’això mai se n’està segur–, sinó més aviat una invitació per apropar-se al món andorrà d’aquesta autora francesa. A més, les novel·les han estat reeditades recentment en uns volums bilingües.