Sant Hilari

El monestir de Sant Hilari, situat als límits de les regions històriques del Rasès i del Carcassonès, relativament a prop de la vila de Limós, a l’actual departament de l’Aude, va formar part possiblement del conjunt de comunitats monàstiques que van ser reformades a finals del segle VIII pels carolingis durant la crisi adopcionista, que com bé sabrem, tingué com a màxims protagonistes l’arquebisbe de Toledo, Elipand, i el d’Urgell, Feliu o Félix. La reforma que endegaren els francs i els visigots de la Septimània aliats en aquest i altres monestirs de la contrada va ser el preludi del que passaria pocs anys més endavant en els comtats de la Marca, on hi havia Andorra.

El monjo Benet d’Aniana, de nom civil Vitiza, de nació visigoda i fill del comte de Magalona, va ser un dels braços executors d’aquesta reforma endegada per l’església franca, que com bé he escrit comptava amb el suport de força visigots. En una posició contrària hi havia els visigots que volien continuar amb una certa tradició deslligada dels francs i amb una convivència amb l’Islam dels nouvinguts àrabs i de la població conversa, que no era poca.

Però tornem a Sant Hilari, l’abadia benedictina de la qual només en resta avui l’església i bona part de les dependències monacals, situada en un puig que amb el temps va donar lloc al naixement de l’actual poble. El monestir, com la majoria dels veïns, va entrar en un període de decadència en època moderna fins que la comunitat va ser abolida a mitjan segle XVIII.

La faceta que fa famosa per a molta gent la comunitat de Sant Hilari, i que de certa manera va lligada a la de la comarca de Limós, és la de l’elaboració del famós vi blanc escumós, que els entesos en el tema diuen que és anterior al xampany. Els cellers de l’abadia, que han arribat als nostres dies en un excel·lent estat de conservació, curaven de forma tradicional un vi escumós que es considera el més antic del món. La producció de vi de qualitat a la regió no és un fet casual; de fet, l’historiador romà Titus Livi ja remarcava en època antiga la fama dels vins blancs de la contrada. Segons la tradició, Dom Pierre Pérignon, també monjo benedictí, durant una estada a Sant Hilari amb motiu d’un pelegrinatge, va inspirar-se d’aquest mètode per a l’elaboració dels primers escumosos a la regió de la Xampanya, al nord de França, avui de merescudíssima fama internacional.

Una visita a l’església abacial, avui parroquial de la població, i a les antigues dependències, ens ajudaran a comprendre com era la vida monàstica d’aquesta comunitat. Cal remarcar una peça escultòrica del segle XII, coneguda com el Sarcòfag de Sant Serni, obra del mestre de Cabestany. L’antic refectori del temple, el menjador, ha conservat una petita cambra elevada integrada dins dels seus murs. Es tracta del púlpit on es posava el monjo que llegia mentre els seus germans compartien frugalment i en silenci els àpats que presidia el pare abat.