Avui, 15 de maig, el calendari ens recorda que és Sant Isidre Llaurador, per a molts un dia més, però per als pagesos i casats no fa pas tants anys, avui era festa grossa, ja que era llur patró.
Sant Isidre fou un sant originari de Madrid. Visqué al segle XII, era pagès i va fer molts miracles, destacant-ne el del salvament d’una criatura que caigué en un pou. La llegenda diu que era tan devot que anava a missa cada dia i la seva feina no quedava pas per fer, dos àngels baixats del cel se n’ocupaven.

Però, quin sant patró tenien els pagesos abans de l’arribada del sant madrileny el 1622? La resposta no és fàcil, ja que n’hi havia hagut uns quants diguem-ne especialitzats i cap patró global: Sant Cristòfol era patró de l’hort; de la vinya ho era Sant Vicenç; per demanar la pluja tan necessària per als ramats i per als camps era patrona Santa Coloma; contra els llamps i els trons n’hi havia varis: Sant Marc, Santa Bàrbara, Sant Pere Màrtir i Sant Climent. Sant Serni era patró del bestiar oví; Sant Corneli, del de peu rodó, i Sant Martí del de ferradur. També ho era del bestiar en general Sant Antoni Abat i especialment l’invocaven per tal de guarir-los. Finalment, hi havia patrons de la pagesia en general, de tradició molt més local, com ara Sant Ermengol i Sant Ot al Bisbat d’Urgell (invocats per la pluja i la bonança respectivament); Sant Faust, al Pla de Lleida; Sant Medir, a Barcelona... i Sant Galderic, al Rosselló.

Sant Isidre fou canonitzat el 1622, tingué molts bons padrins: la monarquia hispànica (primera potència mundial a l’època) i els bisbes de tots els seus extensos territoris, a més a més el fet que era la novetat i que només calgués posar sota un mateix paraigua tots els patronatges dels pagesos, el feien molt més atractiu que no pas encomanar-se a tots i cadascun dels sants que s’han esmentat a dalt, malgrat que es conservés el seu culte en menor escala de manera molt local.

En molt pocs anys el patronatge de Sant Isidre s’estengué com la pólvora, el primer nen anomenat així a Andorra el trobem el 20 d’abril del 1628 a la parròquia d’Encamp, quan batejaren Isidre Peÿre Picart, hi trobem en total 374 nens i 2 nenes (!) amb aquest nom fins al 1830. També es començà a representar en els retaules, sent les representacions més antigues, d’entre 1630 i 1650, les d’Ansalonga i el major de la Cortinada (retaule que conserva l’única talla de Sant Galderic que s’ha conservat a tot el país: potser el tallista provenia del Rosselló?)

Si ens hi fixem bé, els dos sants van vestits iguals (als gravats de finals del segle XVI també), els dos vesteixen humilment i porten una fanga, només canvia un petit detall, que Sant Galderic porta espigues de blat i Sant Isidre, no. Sant Isidre ocupa un lloc preeminent a l’esquerra del patró de la Cortinada, Sant Martí, mentre que Sant Galderic és la darrera talla petita de la predel·la a l’esquerra de l’espectador. Al mig hi trobem Sant Ot i Sant Ermengol, i a la dreta, Sant Domènec.

I per què us explico tot això? Perquè avui en dia, sobretot a Catalunya, hi ha la creença ferma que Sant Galderic (occità i pagès del segle IX que s’alçà contra el tirànic senyor) era l’autèntic, únic i genuí patró dels pagesos de tots i cadascun dels territoris de parla catalana (i no només dels del Rosselló), i que fou substituït per la força per un sant madrileny (segons alguns inventat i copiat de Sant Galderic), a partir de l’aplicació del Decret de Nova Planta de 1716. Si Sant Galderic hagués estat també el patró dels pagesos de casa nostra, hauria existit alguna església, toponímia, inclús algun nen que s’anomenés així. Cap rastre d’ell a casa nostra, a excepció de la petita talla de la Cortinada. I com diria aquell, una flor no fa estiu, ni una brasa caliu. Cap nen que es digui Galderic des que hi ha registres (1554). Cap port, cap camí,  cap església... 

Crec que els dos sants van ser diferents i també que la creença estesa i consolidada que Sant Galderic era el patró dels pagesos catalans té visos de mite i com tants d’altres fou forjada des de Barcelona ciutat al segle XX. Sent-ne els seus màxims difusors persones seglars i eclesiàstiques i els seus mitjans vinculats al catalanisme, sobretot als darrers anys del franquisme.