Va ser un goig de veure aquest any com s’ha pogut tornar a fer una diada de Sant Jordi més o menys normal. Les editorials i les llibreries necessitaven les vendes, i sembla que els autors també necessitaven el contacte amb el públic. Pels ressons que n’he tingut, ha estat un èxit per totes dues bandes. Potser encara sort que hagi estat així, per a un sector comercial prou castigat per diverses circumstàncies.
En algun moment hem de tenir la valentia de reconèixer que la majoria de la humanitat no llegeix. És clar, llegirà un menú o un article –com aquest, esperem– però no llegeix llibres. Molta gent no té –ni ha tingut mai– ni temps ni ganes de posar-se a la lectura. No ens enganyem, sempre ha estat així, fins i tot abans de l’aparició d’altres fonts de distracció com els vídeos per Internet. I està bé que sigui així, per molt que a alguns els pugui pesar una mica. Una de les característiques principals de la societat de l’època moderna és que, precisament, cadascú té molta llibertat personal per fer, o per no fer, segons com li vingui de grat. Només faltaria que fóssim obligats a llegir! O a practicar un esport, o qualsevol activitat de lleure que poguéssim citar. En vista d’això, queda clar que la clientela potencial de l’activitat editorial és la que és.
S’entén, així, la iniciativa de l’any 1929 d’afegir la idea de fer una festa del llibre a una diada de Sant Jordi. Recordem que, fins aquell moment, la diada se centrava gairebé únicament en els enamorats i les roses. Però cal anar una mica més lluny de l’aspecte purament comercial de promoure el regal d’un llibre com a manera de vendre aquell llibre prèviament. El lligam entre les roses i la cultura catalana és clara, com també ho és entre la cultura i la literatura. Allò que en van fer va ser una operació comercial, és evident que sí, però una operació en consonància amb el significat original de la diada, i per aquest motiu no es pot criticar. A finals de compte, si la idea és augmentar el nombre de lectors i la quantitat de títols en circulació, tot ha d’anar a fi de bé, oi que sí?
Doncs, sí... però no. Si bé és segur que tenia un dia concret assenyalat pel consum de la cultura escrita, malauradament periodificar en excés aquest contacte amb la literatura té l’efecte perniciós que ens en podem oblidar un xic massa durant la resta de l’any. Seria una mica com tots aquests Dies celebrant això i allò altre que promouen des de les administracions. Establir un Dia de la dona treballadora no ens hauria d’eximir de tenir present que les dones també treballen els 364 altres dies de l’any –com també alguns homes, per cert– encara que un té la impressió, a vegades, que establir aquesta efemèride ha servit sobretot perquè algunes entitats es justifiquin que han aconseguit quelcom de cara a la memòria de l’exercici. 
Però, bé. El cas és que, des d’una pura òptica empresarial, es fa molt complicat per una editorial o una llibreria jugar-se fins a l’existència en les vendes d’un únic dia a l’any. Quantes coses poden anar malament? Unes quantes, des d’una pandèmia mundial fins a una mala passada del temps. Més enllà, la concentració de l’activitat en una temporada molt curta també genera força estrès al llarg de tota la cadena de fabricació. Qualsevol petit entrebanc a tenir, o no tenir un llibre imprès i distribuït per la diada sol provocar conseqüències importants en els ingressos no tan sols del mes d’abril, sinó de tot l’exercici.
Així no es pot treballar. Si més no, no es pot estar bé. Ho dic tant pels diferents gremis implicats (editors, impressors i autors) com també pels lectors. Qui no s’ha trobat una mica bombardejat per novetats, escrits de crítica, i per anuncis –ras i clar– durant aquestes últimes setmanes? L’ús que fem de les xarxes socials ha estat una mica atabaladora. Potser podríem mirar de trobar alternatives al llarg de l’any, altres ocasions per reunir-se al voltant del llibre perquè no es converteixi en tan sols una trobada anyal més o menys forçada? La literatura s’ho mereix.