Sant Jordi a la presó

Explicava l’escriptor mexicà Juan Villoro que la lectura és com el paracaigudisme, en situacions normals només el practiquen alguns intrèpids i arriscats esportistes, però en mig d’una catàstrofe aèria pot salvar la vida a molta gent. Això és el que ha passat durant aquests llargs mesos de pandèmia, que els llibres han salvat, o almenys han millorat, la vida de moltíssimes persones. S’han convertit en paracaigudes d’emergència, de fàcil maneig, que la majoria no recordava que tenia ben a prop, a la tauleta de nit o en alguna prestatgeria oblidada, i que només calia agafar-lo, tirar de l’anella de la portada i deixar-se arrossegar cap a aventures, viatges i reflexions que els podien rescatar de la trista realitat.
Jo pertanyo al primer grup, als dels lectors arriscats que han utilitzat sempre els llibres per escapar-se de situacions difícils o, simplement, per gaudir d’experiències que d’una altra manera no haurien viscut. Vaig tenir la sort de descobrir la lectura de ben jove, gràcies a alguns bons professors i als companys de l’internat i, des d’aleshores, els llibres han estat uns excel·lents companys de viatge. Tot plegat ho he narrat més d’un cop, però el que no sé si us he explicat mai és que Sant Jordi em va salvar la vida. 
Fa uns quants anys, la direcció del centre penitenciari va convidar-nos al Pere Canturri i a un servidor a celebrar la diada del 23 d’abril amb els reclusos de la Comella. El Pere els parlaria de la llegenda del sant i de la tradició del llibre i la rosa; i jo els faria una xerrada sobre la història del país i les particularitats de les nostres institucions. Un funcionari de la presó, crec recordar que es va presentar com a oficial, va venir a buscar-me i em va advertir que no havia de dur a sobre cap objecte punxant, ni tan sols un bolígraf. Hi havia reclusos dels anomenats països de l’Est que, almenys aleshores, arrossegaven una fama gens bona. De totes maneres, va afegir, no m’havia de preocupar per la seguretat perquè ell hi seria sempre present.
En entrar a la sala, ens esperaven una colla de reclusos expectants, grans i forts com armaris robers de tres portes. La vetllada es va desenvolupar a primera hora de la tarda i no sé si va ser a causa dels sopors de la digestió o perquè jo no vaig estar gaire amè i entretingut, el cert és que l’oficial, que estava assegut en una cadira del fons de la sala, anava assentint amb el cap totes les meves paraules. Assentia molt, jo diria que massa, assentia tant... que s’havia quedat ben adormit. Allí estàvem, sols, davant del perill. Per sort, el Pere va prendre la paraula i, amb la seva saviesa infinita, va explicar la llegenda i la festa de Sant Jordi a un auditori format per persones procedents de ciutats i de països, de Geòrgia a Bulgària, on el sant té gran predicament i ascendència. Els va despertar tants records personals, amagats sota episodis traumàtics i sentiments de culpa, que la majoria d’aquells armaris van començar a deixar anar algunes llàgrimes furtives per les frontisses dels ulls. Quan l’oficial va retornar a la sala, ens va trobar envoltats pels reclusos, parlant animadament dels miracles del sant patró i signant exemplars dels llibres que els havíem dut de regal. Per cert, ningú va saber (o voler) explicar d’on havien sortit el parell de bolígrafs. 
Bona diada de Sant Jordi!