La posobra es preparava una crema amb extra de sucre cremat: la crema catalana!

El 19 de març als països de tradició cristiana com és el nostre celebrem el dia de Sant Josep, que és també el dia del pare. Sant Josep va ser el pare putatiu (tingut per pare tot i no ser-ho) de Jesús. Segons la tradició, Sant Josep era descendent del mític rei David i feia de fuster, motiu pel qual els fusters el tenen per patró i fan festa. Era i és un nom ben comú, perquè tal com diu la dita: de Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases!

El 1870, el papa Pius IX el proclamà patró de l’Església universal. També és el patró de les famílies.  Avui en dia es fa un regal especial i es recorda amb molt afecte la figura del pare, i en especial si ja no està entre nosaltres. Antigament, els més grans encara ho recordaran, era dia festiu de calendari, solia caure enmig de la duríssima Quaresma i aquell dia hi havia certa llicència, com ens recorda l’eminent etnògraf Joan Amades al Costumari Català: “El dia de Sant Josep és tingut com una clariana dins la Quaresma i es trenca el rigor d’aquest període”. 

Les dures prohibicions pròpies d’aquelles dates quedaven en un segon terme el 19 de març. Coses que avui en dia ens semblen nímies o insignificants no ho eren pas per als nostres avantpassats. Els nostres padrins, en aquell dia, després d’haver anat a missa i combregat, en sortir tenien llicència i podien menjar carn, jugar a les cartes a la taverna tot fumant, i els més instruïts podien llegir una novel·la que s’afanyaven a acabar, ja que fins a Pasqua de Resurrecció no es podria fer, i a la tarda també podien ballar. De fet, moltes poblacions, per no dir quasi totes, organitzaven un ball a la casa comuna o a la casa del Quart.

Encara que fossin dies gelats, era una ocasió especial i com a tal ho celebraven. Aquell dia, després d’un bon àpat digne de Nadal o de festa major, tota la família compartia per postres la crema de Sant Josep o el que avui en dia coneixem com a simplement crema catalana. No devia ser de casualitat que aquelles postres fossin a base d’ous i llet. En aquestes dates les gallines comencen a posar més, i les ovelles o vaques ja han criat, tot deixant excedents d’ous i llet. La mare era l’encarregada de preparar-la a la posobra, amb el secret après de les padrines. Mesclava amorosament els rovells amb la llimona, el sucre i la canyella, anar fent xup-xup i anar remenant amb paciència.

La crema havia d’espessir-se a temperatura ambient i s’havia de servir freda. Com que era un dia festiu hi posava un extra de sucre, però no l’afegia pas a la recepta apresa de generació en generació, sinó per sobre, torrant-la i fent aquesta capeta fina i cruixent de caramel que tant ens agrada, sobretot a la mainada!

El que avui en dia es coneix com a crema catalana, en realitat és la crema de Sant Josep. I quina diferència hi ha entre la crema de Sant Josep i la crema normal? Doncs que la normal no porta el sucre torrat per sobre i la de Sant Josep, que era un dia especial, sí. Penseu que el sucre en aquells temps era car. Tan de bo algun dia recuperéssim el seu nom i la tornéssim a anomenar Crema de Sant Josep!

Abans de preparar les delicioses postres, les dones de la casa li resaven un parenostre a l’estampa del sant (a totes les cases solia haver-n’hi una a la cuina) que era representat com un home vell amb llarga barba, amb el nen Jesús a una mà i a l’altra una vara florida amb un lliri a la punta i, penjant d’aquesta, un pergamí enrotllat amb dues lletres P majúscules, una sobre l’altra. Aquestes lletres són l’abreviació de les paraules llatines per a pare putatiu, és a dir, Pater Putativo, i d’aquí vindria que als Joseps els coneguessin afectuosament a terres castellanes com a Pepes i per assimilació, a casa nostra, com a Peps.

Una vegada acabada l’oració anaven cantant amb devoció (recordem que per motius quaresmals no es podia cantar) els Goigs de Sant Josep, que a cada parròquia eren diferents, i les dones d’Encamp cantaven, especialment amb gran devoció, les darreres estrofes que deien així: “Tant lo Redemptor vos ama/ que de sas gracias sou dueño/ I vos a aquell qus reclama/ las dispensau ab empeño/ No morirà lo pecador/ Qus reclama en l’agonia/ Obriu lo diví tresor/ Gran Sant, al qui en Vos confia/ Siau nostre protector Josep espòs de Maria.”

El patriarca Sant Josep era invocat a totes les cases, especialment quan hi havia un moribund. Era l’advocació a la qual es recorria per demanar una bona mort i que l’agonia no fos gaire llarga, per aquest motiu es tenia present a Sant Josep en les darreres hores d’un ésser estimat i conjuntament amb la candela beneïda del dia de la candelera la família acompanyava en el trànsit el moribund.