Sant Josep, abans

Ahir vam celebrar el dia de Sant Josep, que és també el dia del pare. Sant Josep va ser el pare putatiu (tingut per pare tot i no ser-ho) de Jesés. Segons la tradició, Sant Josep era descendent del mític Rei David i feia de fuster, motiu pel qual els fusters el tenen per patró i fan festa aquest dia (quan no s’escau en diumenge, és clar). Era i és un nom ben comú perquè, tal com diu la dita, “de Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases.”

El 1870, el Papa Pius IX el proclamà patró de l’Església universal. També és el patró de les famílies. Avui en dia es fa un regal i es recorda amb molt afecte la figura del pare, en especial si ja no està entre nosaltres. Antigament, els més grans encara ho recordaran, era dia festiu de calendari, solia caure enmig de la duríssima Quaresma i en aquell dia hi havia certa llicència, tal com ens recorda l’eminent etnògraf Joan Amades al seu Costumari Català: “El dia de Sant Josep és tingut com una clariana dins la Quaresma i es trenca el rigor d’aquest període”. Les dures prohibicions pròpies d’aquelles dates quedaven en un segon terme el 19 de març.

Coses que avui en dia ens semblen nímies o insignificants no ho eren pas per als nostres avantpassats. Els nostres padrins, en aquell dia, després d’haver anat a missa i combregat, en sortir tenien llicència i podien menjar carn, jugar a les cartes a la taverna tot fumant, i els més instruïts podien llegir una novel·la (que s’afanyaven a acabar, ja que fins a Pasqua de Resurrecció no es podria fer) i a la tarda també podien ballar. De fet, a quasi totes les poblacions organitzaven un ball a la casa comuna o a la del Quart.

Encara que fossin dies gelats, era una ocasió especial i com a tal ho celebraven. Aquell dia, després d’un bon àpat digne de Nadal, tota la família compartia per postres la crema de Sant Josep, el que avui en dia coneixem com a crema catalana. No devia ser pas de casualitat que aquelles postres fossin a base d’ous i de llet. En aquestes dates les gallines comencen a posar més, i les ovelles i vaques ja han criat, així que hi ha excedents d’ous i llet. La mare era l’encarregada de preparar-la a la posobra, amb el secret après de les padrines, mesclava amorosament els rovells amb la llimona, el sucre i la canyella tot remenant amb paciència. La crema havia d’espessir-se a temperatura ambient i s’havia de servir freda. En ser dia festiu, hi posava un extra de sucre, però no l’afegia pas a la recepta apresa de generació en generació, sinó per sobre, tot torrant-la i fent aquesta capeta fina i cruixent de caramel que tant ens agrada!

El que avui en dia es coneix com a crema catalana, en realitat és la crema de Sant Josep. I quina diferència hi ha entre la crema de Sant Josep i la crema normal? Doncs que la normal no porta el sucre torrat per sobre i la de Sant Josep, en ser dia especial, sí. Penseu que el sucre en aquells temps era car. Tant de bo algun dia recuperéssim el seu nom i la tornéssim a anomenar Crema de Sant Josep!

Abans de preparar les delicioses postres, les dones de la casa li resaven un parenostre a l’estampa del sant (a totes les cases solia haver-n’hi una a la cuina), que era representat com un home vell amb llarga barba, amb el nen Jesús a una mà i, a l’altra, una vara florida. Una vegada acabada l’oració anaven cantant els Goigs de Sant Josep (que a cada parròquia eren diferents) i les dones d’Encamp cantaven amb especial i gran devoció les darreres estrofes, que deien així: “No morirà lo pecador/ Qu’s reclama en l’agonia/ Obriu lo diví tresor/ Gran Sant, al qui en Vos confia/ Siau nostre protector Josep espòs de Maria”

El patriarca Sant Josep era invocat a totes les cases, especialment el dia que hi havia un moribund, ja que era l’advocació a la qual es recorria per demanar una bona mort i que l’agonia no fos gaire llarga, per aquest motiu, es tenia present Sant Josep en les darreres hores d’un ser estimat i conjuntament amb la candela beneïda del dia de la Candelera la família acompanyava en el seu trànsit el moribund.