Sant Miquel, vencedor del drac

“El romànic no ho és tot”, diu Claude Benet, carregat de raó. La seva és una de les veus, alarmades per la planificació urbanística del nostre territori, que se senten des de fa anys i panys: per manllevar les seves paraules un cop més, “no hi ha harmonia en la construcció”. El tema no es limita a la conservació del poc patrimoni arquitectònic laic que tenim, les velles i malmeses cases pairals. Necessitem una idea holística de planificació urbana. Les imatges que es publiquen a la secció Vist i No Vist del BonDia, la comparació dels escenaris desapareguts amb els de la nova Andorra, ens ho fan sentir amb contundència.

Caldria repensar el país amb la premissa que es tracta d’un organisme viu, un tot superior a la simple suma de les seves parts. No ho podem ignorar quan pugem al santuari de Sant Miquel d’Engolasters i mirem el nucli urbà des de dalt: de tantes construccions que s’han atapeït en poc espai, la vall s’ofega, no respira. És una vista que m’entendreix i m’entristeix a la vegada, sempre em provoca un sentiment mixt, en què es barreja l’amor i la pena pel nostre formiguer humà des­endreçat. És, per a mi, un lloc molt especial. Per demanar-me la mà en casament, fa quinze anys, el Jordi em va portar aquí, a Sant Miquel d’Engolasters: les muntanyes m’hi van adoptar.

Són molts els edificis que no han cabut en la petita excursió pel romànic andorrà que us hem fet aquest agost. La proliferació d’esglésies romàniques a Andorra sempre m’ha semblat sorprenent. Enlloc, ni a Catalunya ni a França, no n’he arribat a trobar tantes en un espai tan reduït. La teoria que té el meu home és que els andorrans a l’edat mitjana ja teníem la nostra idiosincràsia i, per tant, vet aquí l’equivalent medieval aproximat dels set poliesportius. És natural que, aleshores, el tema fitnes no fos gaire actual; ara bé, tot andorrà volia resar a prop de casa seva i no pas al poble del costat.

Un altre motiu que deu haver jugat un paper important en l’edificació de les nostres petites joies del romànic és la proliferació de les bruixes i de la bruixeria als llogarets de muntanya: allà on més encanteris s’etziben, més s’ha de pregar per contrarestar-los. Així, sant Miquel, el vencedor alat del dimoni, va esdevenir un dels sants més venerats d’Andorra. Hi té cinc esglésies, dues de romàniques: la de Sant Miquel de Prats, a Canillo, i la de Sant Miquel d’Engolasters. A la iconografia, la seva representació té una certa semblança amb la de sant Jordi, però l’arcàngel no va a cavall, no el necessita, té ales que el transporten: a dalt de la muntanya, és el qui acompanya les ànimes cap al cel. A les pintures de Sant Miquel d’Engolasters, tal com mana la tradició, hi apareix representat amb el drac abatut, el mal del món vençut prostrat als seus peus.