El 29 d’abril, festivitat de Sant Pere Màrtir, patró d’Escaldes-Engordany, tenia lloc a casa nostra, una curiosa tradició que duia el nom del patró i els més grans segurament recordaran. De bon matí tothom anava a missa amb una petita branca d’avet en forma de creu a les mans. Un cop acabada, el mossèn les beneïa amb molta solemnitat. En sortir de l’església, tota la comunitat s’enfilava camí amunt fins a arribar als camps i prats de més alçada que es volien conrear aquell any.
Una vegada allà, cada família, al mig de la seva propietat, anava amuntegant rocs a manera de monticle, fent-ho també als marges dels murs de pedra seca que delimitaven els seus límits dels veïns o del camí comunal. Ben devotament resaven un parenostre i plantaven el Sant Pere Màrtir (la branca en forma de creu que acabava de ser beneïda) a la part més alta d’aquells monticles acabats de fer. Aquells branquillons restaven ben plantats fins al moment de dallar els prats. Aquesta creu protegiria els prats i el terme contra les pedregades.
Amb les creus que havien sobrat (es procurava portar-ne en quantitat) les dones se les enduien cap a casa, i, a la nit d’aquell mateix dia, a la vora del foc i quan tothom era dormint, en un moment molt íntim i de molta solemnitat, duien a terme un petit ritual ancestral, una cerimònia quasi secreta –apresa i transmesa per totes les generacions de dones que les precedien– i que consistia a fer una petita oració protectora i fer cremar el just perquè pogués caure una goteta de cera al bell mig de la creu de la candela beneïda el dia de la Candelera. D’aquesta manera es pretenia reforçar doblement el poder protector que hom creia que tenia.
L’endemà, a trenc d’alba, aquelles mateixes dones penjaven aquestes creus a la part interior de la llinda de la porta principal, així com a corrals, corts o bordes annexes. El Sant Pere Màrtir, conjuntament amb la sal i aigua beneïda del dia del Salpàs o Sal i Ous per Pasqua, protegirien la casa i els seus habitants contra les visites indesitjables de mals esperits o de mala gent.
Una vegada completada la seva vida útil d’un any, aquella mateixa creu s’esquinçava en petites porcions i en alguns indrets la solien posar cosida dins la roba interior de les criatures més petites de la casa, mentre que a d’altres, era trencada i conservada en un lloc amagat per tal de ser cremada a la llar quan feia tempesta forta per tal d’invocar protecció divina. També he recollit en alguns indrets el costum de posar-la entre les bigues del cap de casa i el llosat, amb la intenció de protegir la casa en temps de tempestes. En algunes cases posaven la cendra del Tió de Nadal amb aquesta mateixa finalitat.
Aquest antic i bonic costum, es realitzava a totes les parròquies sense excepció. Com que tots els sants tenen vuitada, era una data que no era fixa, en alguns indrets, com ara a Encamp, es feia pel dia de Sant Marc (25 d’abril) o per Santes Creus de maig, el dia 3, podent-se allargar (segons la meteorologia del moment) fins al dia de Sant Pere Regalat, que és el 13 de maig.
Possiblement l’oració que, amb devoció i respecte, resava la família quan tronava fort, mentre repicaven les campanes de l’església a temporal: “Sant Marc, Santa Bàrbara i Santa Creu, no ens deixeu” vingui d’aquesta ancestral tradició.
Aquell dia els membres del Gremi de Paraires i Teixidors d’Escaldes (a part de fer Consell per renovar els càrrecs rectors), de ben segur feien festa grossa, ja que, conjuntament amb Sant Ivó tenien a Sant Pere Màrtir com a patró, segons els estatuts aprovats pel Bisbe Andreu Capella el 13 de febrer de 1604.
Avui en dia, si voleu veure un Sant Pere Màrtir fora del seu dia, només caldrà que us atanseu a l’església parroquial d’Escaldes, on a l’interior del porxo trobareu una magnífica majòlica obra del gran Sergi Mas que representa el sant i a la seva vora, un Sant Pere Màrtir d’avet en record d’aquella ancestral i bonica tradició dels nostres padrins.