La salut és un dels tresors més preuats per tothom, i els andorrans no en som pas una excepció. Però, com era la salut al temps dels nostres padrins, quan la medecina no estava tan desenvolupada com ara? Tenien remeis naturals, pegats i ungüents fets a base d’herbes remeieres i un saber fer, passat de generació en generació. També tenien molta fe i uns quants sants que eren advocats contra les malalties prop de Déu. Un d’aquests sants és Sant Roc, i la seva festa, l’endemà de la Mare de Déu d’Agost.
Sant Roc de Montpeller va ser un pelegrí del segle XIV que peregrinava cap a Roma i era molt pietós. Es feia càrrec dels contagiats de pesta que anava trobant pel camí. Segons la tradició, era de casa bona i en quedar-se orfe, als 20 anys, vengué tots els seus béns i entregà els guanys als pobres abans d’iniciar el seu romiatge.
Els malalts de pesta eren rebutjats per la societat per la por que tenien de contagi. El sant els curava i, si morien, els donava cristiana sepultura. Sant Roc es contagià a Piacenza i aviat el seu cos quedà ple de taques negres. Com que no volia contagiar ningú, se n’anà als afores de la ciutat per tal de morir sol i es va instal·lar en un bosquet que no tenia aigua. Una vegada s’hi aposentà, miraculosament nasqué un rierol que li calmava la set.
Aquest no fou pas l’únic miracle que allà succeí. L’endemà d’haver nascut el rierol, al bell mig de la densa boscúria, hi aparegué un gos amb un pa a la boca i li oferí al sant perquè se’l mengés. Cada dia li’n portava un, fins que en trobar a faltar el pa massa dies seguits, l’amo del gos decidí seguir-lo i el gosset el menà fins a la presència del sant moribund. L’home se’n compadí i el portà a casa seva, on es curà i tornà a la ciutat per fer-se, de nou, càrrec dels empestats.
Per si no n’hi hagués prou, en plena pandèmia esclatà una guerra a la ciutat i l’empresonaren perquè l’havien confós amb un espia. Morí empresonat, però la seva fama li va sobreviure i era invocat en temps de pandèmies, i segons les fonts, molta gent es curava. Una vegada demostrats els miracles, l’Església el canonitzà el 1584, sancionant d’aquesta manera el culte popular que sorgí durant el segle XV.
A casa nostra, a partir d’aquella data el trobem representat a la majoria de retaules tal com se’l representa arreu, abillat de pelegrí amb un bastó i una carbasseta, ensenyant la seva cama nafrada, i al seu costat un gos amb un pa a la boca. Quan se’l representa en un retaule, sempre ocupa les posicions preeminents, com és el cas del retaule major d’Encamp, on és a la part més important i sagrada de qualsevol església, el tabernacle o sagrari (on es guarden les hòsties consagrades) i compartint l’espai central amb una talla del Crist Ressuscitat i un altre sant pestífer, Sant Sebastià.
Els sants que allà hi representaven (juntament amb la patrona de la parròquia i la Mare de Déu) eren els més importants amb diferència. Per aquest motiu a Encamp, el dia de Sant Roc és vot de poble, igual que a Canillo. Són vots que feien els nostres avantpassats per tal de donar gràcies al sant per les guaricions o perquè no hagués deixat entrar la malaltia. El vot era un pacte entre els nostres padrins i el sant. I com a pacte d’antics muntanyencs, era sagrat. No es podia trencar –ni canviar de data– i es perpetua generació rere generació.
A Andorra la Vella també ho havia estat, la Consueta del 1907 així ens ho indica: “A 16 de agost St. Roc, festa votada pel poble però no obligada, se diu missa i se fa professó. A Sta. Coloma se diu missa sense professó”. Tot i no ser patró de cap parròquia (a excepció de Sornàs, on el 1756 el poble li erigí una ermita i el proclamà patró) aquell dia a Canillo i a Encamp era (i encara ho és) festa grossa. De bon matí el campaner repicava anunciant la festa i seguidament es feia missa cantada, professó i s’entonaven els seus goigs tot demanant al sant que els deslliurés de qualsevol malaltia contagiosa: “Guardeu-nos de pestilència beneït St. Roc gloriós”.
Per molts anys el podem celebrar!