Hi ha dos dies al calendari d’agost que expliquen una part de l’Andorra d’abans i també de la d’avui. Són el 15 i el 16 d’agost: l’Assumpció de la Mare de Déu, la Mare de Déu d’Agost com n’hem dit sempre, i Sant Roc. Dos dies de campanes, misses, taules parades, balls, goigs i vots de poble.
El 15 d’agost és una de les grans solemnitats marianes de l’any. L’Església celebra l’Assumpció de la Mare de Déu, una festa d’arrels antiquíssimes, íntimament lligada a les festes majors d’estiu. Només cal mirar el calendari: Encamp i la Massana celebren aquests dies les seves festes majors i, l’endemà, Sornàs celebra Sant Roc.
Antigament, la festa major era molt més que uns dies de gresca: era sobretot un moment de retrobament. Els que havien marxat tornaven a casa i les cases es preparaven per rebre’ls. A Encamp es conserva el record que per aquestes dates les feines del camp arribaven a la fi i els que havien emigrat tornaven al poble amb família i amics.
A la posobra, a sol ponent, les campanes ja anunciaven que l’endemà era festa grossa. I arribat el dia, tothom ben mudat cap a missa major. Després venia el dinar, que començava quan tocava i s’acabava quan Déu volia: pollastre a la cassola, coca, vi bo i llargues sobretaules fins que tocava anar al ball.
La plaça era un altre món. Boixos, garlandes, músics, fadrins i fadrines, balls de tarda i saraus de nit que eren un gran moment de relació social. S’hi feien amistats, s’hi festejava i, més d’una vegada, d’un vals o un pasdoble en sortia un nuviatge i un casament.
L’endemà de l’Assumpció arribava Sant Roc, i la festa ens parla també de les pors dels nostres avantpassats. Durant segles, davant les epidèmies i malalties que no sabien com combatre, els nostres padrins s’encomanaven a la protecció divina i a la intercessió dels sants. Sant Roc, invocat contra la pesta i les malalties contagioses, tingué una devoció important a les nostres Valls.
A Canillo, precisament celebrem el 16 d’agost el vot de poble a Sant Roc. La devoció és antiga: tenim notícia d’uns goigs manuscrits del 1659, però sense més documentació seria agosarat datar-hi l’origen del vot. Encamp celebra també el mateix vot a Sant Roc, l’endemà de l’Assumpció, dins la seva Festa Major.
Més extraordinari és el cas de Sornàs. Una visita pastoral del 1758 explica que dos anys abans hi hagué "grans malaltias" i que els parroquians "votaren erigir una petita iglesia" dedicada als gloriosos sant Roc, sant Fabià i sant Sebastià, i que "se lográ un repentino remei". L’església de Sant Roc fou beneïda el 20 d’agost de 1760 pel reverend Josep Viles, prevere i vicari perpetu d’Ordino.
Són històries que mostren que fe i festa no vivien en mons separats. El mateix poble pregava, parava taula i sortia a ballar. Es complien els vots i es cantaven els goigs, però també es retrobaven famílies i s’omplia la plaça als saraus.
Avui moltes coses han canviat. Les garlandes han deixat pas als grans escenaris i les festes majors tenen poc a veure (o gens) amb les dels nostres padrins. La festa continua i omple carrers i places, però potser cal preguntar-nos a quin preu? Si pel camí perdem la missa major, els goigs, el repic de campanes, el vot de poble o aquells petits gestos que donaven sentit a la festa, correm el risc de conservar la festa i oblidar-nos per què fèiem festa.
No es tracta de tornar enrere ni de celebrar-les com fa cent anys. Es tracta de saber d’on venim. De gaudir del concert i del ball, però sabent per què aquell dia és festa; de mantenir allò que ens identifica i que hem rebut dels que ens han precedit.
Quan aquests dies sentim repicar les campanes per l’Assumpció de la Mare de Déu i per Sant Roc, parem l’orella un moment. Entre un toc i l’altre hi ressona l’Andorra de les taules llargues, els goigs, els vots, els músics i les places engalanades i els "palcos familiars". Potser això és una festa major: retrobar-nos, celebrar plegats i procurar que, quan arribi el torn dels que vindran després, encara sàpiguen per què la celebren.