Sant Vicenç: desídia, opacitat

Entre todos lo mataron y él solito se murió. Ja em perdonaran els guardians de les essències l’arrencada castellana, però la meva ànima xarnega em va disparar la dita com un projectil en veure el llastimós campanar de Sant Vicenç d’Enclar desplomat als peus, convertit en un munt de pedres informe al qual han tapat les vergonyes sota una lona que sembla una metàfora del vel de silenci que cobreix fet tan desgraciat com l’ensorrament d’un dels béns que haurien de ser més preuats pel país. Juga en contra seva haver-se construït com atalaia en aquell punt elevat, allunyat i d’accés esforçat. Imaginem-nos l’escàndol que s’hauria muntat de ser la veïna torre de Santa Coloma o Caselles, convertits en runes a la vista de propis i forans. L’allunyament físic –i mental, que fàcil oblidar-se’n, ojos que no ven...– va jugar en contra seva: des de l’excavació dels vuitanta mai no es va fer cap esforç per posar-lo en valor. Abans d’esfondrar-se va cridar socors: ¿si el 2000 ja existia por que l’estructura tenia punts febles, si el  2003 es constataven les esquerdes, com és que no es va actuar fins al 2017? I després, quin seguiment se’n va fer? Sobre els fets i les responsabilitats –tècniques i polítiques: transversals, paraula de moda– s’ha estès la lona tapavergonyes. Segurament perquè la culpa  –insisteixo, culpa– recorre governs de tot signe i color i sembla haver-hi un teixit de silencis i complicitats. ¿És per això que ningú exigeix un calendari per conèixer-ne les raons plausibles de l’esfondrament? Ni la premsa: mea culpa alt i fort.  Això de Sant Vicenç no té nom. O sí, dos: desídia, opacitat.