Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de JPeruga

Joan Peruga

Historiador i novel.lista

 

 

Sant Vicenç i Carroi

Sant Vicenç i Carroi




Quan el 3 de gener d’enguany vaig publicar una columna titulada Cal un telefèric a Carroi no imaginava que algunes de les reflexions prendrien, mesos després, tanta actualitat. Parlava del debat al Pirineu aragonès entre els que defensen la construcció a la vall de Canfranc d’un telefèric per pujar turistes fins a l’Ibón de Ip; i els que pensen que és prioritària la reconstrucció i potenciació de la magnífica Estació Internacional.

D’alguna manera, i salvant totes les distàncies, ho traspassava al nostre país en relació amb el projecte de telefèric al pic de Carroi i la reconstrucció de l’església de Sant Vicenç. No penseu que tinc cap fixació, simplement són dues imatges potents i il·lustratives de les visions diferents, sovint contraposades, de per on hauria d’anar el futur de les comarques de muntanya.

Fixeu-vos que al títol he fet servir la copulativa i, i no la disjuntiva o. Si hagués posat Sant Vicenç o Carroi algú em podria acusar de tendenciós d’inici perquè hi ha qui, legítimament, pensa que reconstruir i potenciar Sant Vicenç (com a metàfora d’un creixement sostenible, menys consumista, basat en la conservació del paisatge, en la difusió del patrimoni, en les activitats del sector primari, en les noves energies) no és incompatible amb fer un telefèric al pic de Carroi (com a metàfora del creixement accelerat que hem viscut des de fa dècades). És més, hi ha qui pensa que són aquestes grans inversions les que proporcionen els recursos que permeten la conservació del patrimoni.

La situació actual ens torna a posar davant del debat, amb urgència i gairebé amb dramatisme. Pel que fa al darrer argument, al meu parer, hem pogut comprovar que sovint no funciona. Imagineu que amb els recursos generats per Naturlandia s’hagués de conservar el patrimoni lauredià. Pobre romànic! Però és que a la muntanya de la Rabassa ja s’havia ensopegat amb una primera pedra. Recordeu els beneficis de tot tipus que havia de generar el camp de tir? Va ser un desastre econòmic i mediambiental de proporcions gegantines. Massa ensopegades al mateix camí.

Pel que fa a la possibilitat de compatibilitzar les dues visions (anar fent la viu-viu com fins ara) a partir de cert punt de creixement resulta impossible. No hi ha espai, no hi ha recursos, no hi ha capacitat legislativa per encabir-ho tot. No es pot caminar ràpid i lent alhora, ser un país de cotxes (i més, si fan curses) i de ciclistes i vianants, de sorolls d’obres i de silencis, d’excavadores a la muntanya i de patrimoni natural intacte, d’enderroc de velles cases i de nuclis urbans ben conservats. Cal triar cap on volem anar i gestionar els diners públics amb els llums llargs posats. No es tracta d’encarregar estudis que es quedin als calaixos, hi ha propostes assenyades aportades per gent ben diversa: ciutadans, institucions i autoritats que sovint escriuen articles als mitjans.

El problema és si ens ho creiem de debò i si són conscients de la urgència. Conec les pressions dels lobbys (la banca, les grans constructores) i la necessitat de fer canvis profunds en la societat i en els comportaments individuals. Aquests últims que cadascú se’ls resolgui com millor pugui, però a nivell públic no poden tornar a la casella on teníem la fitxa abans de la sotragada que acabem de viure. Ens hi va el futur.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic