És francament desconcertant la polèmica al voltant de la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar. D’un costat, el sector oficial, amb el ministeri al capdavant, que defensa la idoneïtat del projecte dirigit (sope el paper) per Axel Letellier i (de fet) per Carles Brull, que n’ha sigut des del segon dia la (única) cara visible. Ja saben: amb les juntes entre les pedres farcides de morter, que li donen al mur del campanar un aspecte ben allunyat del que li recordem abans del 19 de desempe del 2019. De l’altre, les veus discrepants d’Enric Dilmé i José Luis González. Discrepants i autoritzades, perquè l’un és el nostre màxim especialista en reconstrucció històrica i l’altre va formar part del comitè d’experts que va redactar els criteris de reconstrucció assumits pel ministeri –i el primer de tots, que s’havia de fer una reconstrucció “fidedigna” del campanar– i va escollir el projecte guanyador. Fins que va dimitir. Tots dos pretenien conservar les juntes refoses, és a dir, sense el farciment de morter que ha sigut l’opció finalment adoptada, per mantenir-ne l’aspecte de (falsa) pedra seca. Com sempre, el que sorprèn és el silenci mineral d’arquitectes, historiadors, restauradors, arqueòlegs i ciutadans en general. A tots els ha semblat bé no ja la solució –discutible– de les juntes, sinó l’opció per reconstruir el campanar tal com era el 2019, l’ultimíssima versió de Sant Vicenç després de 1.200 anys d’història. Entre les alternatives possibles –arrebossar-la del tot, com amb tota seguretat va ser en origen, i reconstruir-la amb un llenguatge contemporani– es va optar per la més conservadora i menys conflictiva sense cap debat públic. Cap. I ja saben que donde todos piensan igual, es que nadie piensa demasiado.