A Andorra només existeix una esglesiola sota l’advocació d’aquesta santa. Al Camí Ral d’Ordino distant d’uns metres abans d’arribar a la vila. Sembla que fou erigida al segle XVII. Restaurada a la darreria dels anys noranta del segle passat, se li afegí una espadanya sense campana. Al seu interior conserva restes de pintures murals. Santa Bàrbara era l’advocada contra llamps i trons i també era la patrona dels miners i campaners. També era molt invocada per evitar morts sobtades.
Sembla que a partir del segle XVI, totes les esglésies parroquials disposaven d’una campana que feien servir per conjurar les tempestes, podent ser dedicada en exclusiva a Santa Bàrbara, com la de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino, datada del 1680 i única campana d’Andorra signada del puny i lletra del seu mestre fonedor, Don Pedro de Fomperosa; o la de Sispony, del 1801, d’Anton Jaquetti. També podien compartir advocació, com les de Sant Serni de Canillo (1833,  Ignasi Jaquetti), Santa Eulàlia d’Encamp (1840, Ignasi Jaquetti) i Andorra la Vella (1881, fonedor desconegut) totes elles comparteixen advocació amb la Mare de Déu. A Sant Miquel de Prats, comparteix advocació amb l’Àrcàngel Sant Miquel (1904, Pablo del Campo Alvarado)
Com a curiositat, i cas únic, la campana grossa de Sant Esteve d’Andorra fosa el 1801 per Anton Jaquetti, porta triple advocació: Santa Maria, Santa Bàrbara i Sant Esteve.
Si no es disposava d’una campana sota l’advocació específica d’aquesta santa, no hi havia problema, ja que se la solia representar a les decoracions i epigrafies amb els seus atributs: la torre i la palma del martiri, en molts casos també la podem trobar amb un canó o un llamp.
D’aquest mateix exemple podríem destacar les magnífiques decoracions de les campanes de Sant Andreu d’Arinsal i Sant Esteve d’Andorra la Vella, sent aquestes les més antigues representacions de Santa Bàrbara que es conserven a casa nostra. Daten d’entre 1539 i 1558, anys en els quals va estar en actiu a casa nostra el gran mestre campaner català Joan Boier.
Aquell dia els campaners feien gran festa i li imploraven que els deslliurés de mort sobtada mentre feien el seu ofici tot desfent els núvols de tempesta a l’estiu. En alguna ocasió els campaners queien tristament morts, fulminats pels llamps. Normalment les torres o campanars eren el punt més alt del poble i tenien major probabilitat que en caigués un.
També era costum que al campanar hi hagués una estampa o gravat d’aquesta mateixa santa i molt devotament s’encomanaven a ella cada vegada que “desfeien bromes”. L’oració que deien mentre feien sonar les campanes era la mateixa que es repetia a totes les llars mentre durava el temporal: “Sant Marc, Santa Bàrbara i Santa Creu, no ens deixeu.”
Precisament demà es beneirà i es tornarà a col·locar una estampa d’aquesta santa al campanar de Santa Eulàlia d’Encamp, única parròquia del país que pel moment conserva els seus campaners.
La xilografia és una reproducció de l’original del segle XVIII, obra d’una dona desconeguda per al gran públic fins avui, Teresa Pauner, filla d’una il·lustre nissaga de gravadors, activa entre els segles XVII i XIX.
Amb la particularitat que l’artista signava les seves obres amb el seu nom i cognom, cosa raríssima a finals del segle XVIII, reafirmant així la seva personalitat. De Teresa, no se’n sap gran cosa més, morí sembla ser el 1807 i encara és molt desconeguda.
S’ha triat aquesta xilografia per la seva gran bellesa i per tal de redescobrir una gran artista oblidada.