Santa Bàrbara i les tempestes (I)

El 4 de desembre el Santoral ens recorda que és el dia d’aquella santa de la qual ens en recordem només quan plou. Parlem, és clar, de Santa Bàrbara.
Advocada celestial contra la mort sobtada i llamps i tempestes, també és patrona de miners, artillers i el del meu ofici: els campaners.

Santa Bàrbara, segons la tradició, fou una jove que morí decapitada a mans del seu propi pare el 4 de desembre de l’any 238. Segons la versió més estesa, era natural de Nicomèdia (actual Izmit, Turquia) i filla d’un poderós noble anomenat Diòscor. Era una noia de gran bellesa i el seu pare la tancà a una torre per tal que no fos cobejada pels homes fins que ell mateix no triés l’adequat per al matrimoni. Bàrbara, però, no volia sentir a parlar de casar-se, ja que volia consagrar-se a Déu. Era cristiana, fins a tal punt que a la torre només hi havia dues finestres i ella en va fer una tercera en honor a la Santíssima Trinitat.

El pare, furiós, assabentat que la seva filla era cristiana (ell lloava altres déus) l’agafà i la presentà davant del prefecte Marcià per tal de convèncer-la que abjurés de la seva fe. Veient la negativa de la noia, manà turmentar-la tot embolicant-la en tela amb elements tallants, recuperant-se miraculosament a la nit de les talladures i ferides disperses pel seu cos, que fou passejat nu per tota la ciutat abans d’estacar-la en un pilar, flagel·lar-la i finalment tallar-li els pits. Volien que morís a la foguera, però miraculosament el foc cada vegada que s’encenia era apagat per intervenció divina. Finalment, explica la llegenda que va ser el seu propi pare qui la va decapitar amb una espasa.

Després d’aquest acte tan  cruel, mentre el cos de la noia encara es movia, el pare, exultant, tot agafant dels cabells el cap mutilat de la seva filla i mostrar-lo cofoi a dreta i esquerra amb grans crists d’alegria, tot enorgullint-se de la seva obra, morí fulminat per un llamp que no en va deixar ni les cendres. Un raig que ningú va veure venir, ja que aquell dia feia bo.

A Andorra, els nostres avantpassats li tenien especial devoció, no hi ha església parroquial que no tingui present una imatge de la santa, així com tampoc hi manca cap campana sota la seva advocació. Quan la collita depenia dels capricis del clima, els campaners tenien (conjuntament amb el mossèn) la gran missió d’allunyar les tempestes de pedra dels pobles.

A cada parròquia hi havia un campaner que marcava les hores, anunciava les festes, plorava els difunts i reunia el sometent. També expulsava les tempestes. Des de la seva talaia privilegiada emetia els comunicats, podríem comparar-lo com una mena d’una antena Wi-Fi d’avui en dia.

Només feien festa dos dies l’any, dijous i divendres sant, ja que secularment aquells dies les campanes restaven mudes per respecte i pel dol de la mort de Jesús, i no tornaven a sonar fins al dissabte de Glòria. El campaner tocava i el poble sabia que volia dir, era un codi que només entenien els del poble, ja que era diferent arreu. Era una feina abnegada i també ho era de risc. El sou el pagava el Comú i semblaria ser que no era gaire abundant, ja que sempre demanaven un augment que moltes vegades complementaven amb les tasques de sagristans i enterradors.

El dia que amenaçava tempesta, el campaner s’enfilava a la torre i conjuntament amb el mossèn conjuraven la tempesta. Ell, només arribar a la sala de campanes se senyava davant l’estampa de Santa Bàrbara i devotament donava tres batallades de la campana homònima, tot fent sonar seguidament totes les campanes disponibles, sobretot la Bàrbara. El sacerdot, Ritual i Veracreu en mà tot pregant Déu des del Comunidor que els deslliurés de la pedra.

En alguna ocasió els campaners queien tristament morts, fulminats pels raigs. Normalment les torres, punt més alt del poble, tenen major probabilitat que els caigui un llamp.
Serveixin aquestes línies per a retre homenatge i memòria a tots els campaners andorrans i d’arreu que amb la seva gran tasca, ens donen un gran exemple d’abnegació, dedicació i sacrifici comú. Un bé que ho era per a tota la societat.