M’he empassat per responsabilitat de tiet desenes de pel·lícules familiars. Des de Mascotas fins a Los increíbles, tota la sèrie de Toy Story excepte Lightyear, que caurà, Nemo i seqüeles, Bichos, Hormigas, Cars... Ho dic perquè vegin que no tinc manies ni em poso exquisit. Si toca, toca. El cert és que moltes m’han sorprès gratament per la, diguem-ne, doble lectura que proposen –unes més que altres, d’acord– i que les fa perfectament aptes per als adults de la tribu, que no estan condemnats al badall des del minut 1. Però resulta que dissabte vaig haver de pagar el peatge i anar a veure Padre no hay mas que uno 3. No recordo haver vist una cosa tan, però tan insofrible des de Padre no hay más que uno 2. Ni un acudit salvable. Actors dignes de telesèrie turca. Argument tan tronat que ja als anys 60 hauria grinyolat per carpetovetònic. De fet, ni recordava haver-la vist, em devia passar tota la sessió clapant, i va ser el Pol qui em va insistir que sí: “Actua molt bé”. Es referia a Santiago Segura, que em genera més urticària encara que les meves amigues feministes. Sentir-li dir això al teu nebot de 9 anys és demolidor. Com l’hem educat!? Però deu ser veritat, perquè reia a cada gag, es girava i em donava un copet amb el braç: “Tiet, desperta, que t’ho estàs perdent”. Entre el fred glacial de l’aire condicionat, els copets del Pol i els crits de la pantalla no hi va haver manera de fer un son. Vaig sobreviure a la tortura per pur amor de tiet, però diu alguna cosa del cine espanyol que Padre no hay mas que uno sigui el fenomen taquiller de la postpandèmia i juro per Pixar que a la 4 t’hi portarà la teva mare, Pol.