Fa tot just una setmana vam celebrar el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones amb dades preocupants. Ens preocupa que setmana sí setmana també la Policia informi de més d’una detenció per maltractaments en l’àmbit domèstic –la punta de l’iceberg. De la mateixa manera que ens preocupa l’opinió dels joves (enquestats en un treball realitzat per l’Associació de Dones d’Andorra) en relació a la violència de gènere. Idees carques que acaben responsabilitzant les dones del maltractament que pateixen. Afirmacions que emanen de la visió compartida que aquesta és una qüestió personal i no pas social, fruit d’una cultura de l’odi envers les dones i que s’expressa amb la submissió d’aquestes. Però ¿què fem nosaltres per avançar, per poder deixar de condemnar algun dia aquesta xacra –paraula ja desgastada per l’ús–? ¿Quines polítiques fem de prevenció i tractament de la violència de gènere? ¿Donem prou importància a aquesta qüestió? ¿L’enfocament és correcte per tallar de soca-rel les agressions a les dones? Malauradament no. Aquesta no és avui una prioritat, ni una qüestió d’Estat (ens diran que un país no es pot aturar per tal petitesa). Potser les institucions tenen part de responsabilitat –i aquí també s’hi inclouen els mitjans de comunicació. Curiosament, les consideracions dels joves coincideixen amb les dels nostres serveis d’atenció a les víctimes. Cal que la dona sigui conscient del que ha viscut perquè no es torni a enganxar a una relació amb violència, diuen. En resum, la feina és d’ella. El maltractador és immaculat.
