Aquests dies, estic prenent el temps per tornar a llegir Sàpiens, de Yuval Noah Harari. Professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, Harari és conegut per ser bastant iconoclasta en les seves idees sobre el procés d’evolució de la intel·ligència i de la tecnologia humanes, seguint en això, en part, la via de Jared Diamond. En aquesta obra concreta, ens proposa que la revolució de l’agricultura de finals del neolític en realitat no va ser massa bon negoci per a la majoria dels humans.
Amb l’arribada de l’agricultura, una part important de la població es va sedentaritzar, passant a cuidar-se de plantes de manera establa. Així, els humans vam obtenir certs avantatges: una alimentació més abundosa, el que permetia augmentar a poc a poc la població. Ho feien, però, a canvi d’altres inconvenients. El seu règim alimentari va passar a ser d’unes poques plantes –pèrdua de riquesa– amb les consegüents dificultats en cas de fallada d’una de les plantes de base. Hi ha hagut, al llarg dels segles, més d’una fam provocada per les males collites de l’arròs a la Xina –fins i tot al segle XX–, del blat a l’Imperi romà, i de la patata a Irlanda. En són tan sols uns quants exemples, entre molts.
Aquestes reflexions em van fer pensar que, aquí a Andorra, el boom del turisme de la postguerra i l’evolució econòmica que sabem ha tingut alguns elements en comú amb la revolució de l’agricultura del neolític que esmenta Harari. Abans del canvi, l’economia andorrana depenia de diversos recursos: l’agricultura de subsistència (sègol i hortalisses), però també una ramaderia molt forta i, naturalment, l’agricultura econòmica del tabac. Després del canvi econòmic, en realitat hem passat a dependre d’un nombre cada vegada més petit de fonts de riquesa. El primer va ser el turisme i, després, la construcció. Avui en dia, es podria dir que en gran part ens alimentem de l’esquí, i de la cultura de compres i de restauració postesquí que l’acompanya. Amb l’economia més tradicional, molts andorrans van haver-se de desplaçar i de mirar cap a l’exterior del país, si més no per sobreviure. Es van dirigir al sud, a les fires a Organyà o al Pallars. Es van dirigir al nord, a Foix, Tolosa i Besiers. Avui en dia, llevat per uns pocs, semblaria que la totalitat de la generació de riquesa s’hagi de concebre tan sols a l’interior de les nostres muntanyes.
Harari va més lluny encara, i diu que la riquesa cultural de vida de l’agricultor va minvar respecte al caçador i recol·lector neolític. Aquell s’havia d’interessar a tot, des de l’estat del cel fins a les diferents espècies de plantes, i conèixer les tècniques de fabricació per crear armes o eines. Continuant amb el paral·lel, a vegades penso que la nostra vida a l’Andorra moderna també ha passat pel mateix procés d’empobriment.
