Aquesta serà la quarta edició del Festival Jambo Street Music Andorra la Vella i, tot i que el Toni Colom i jo vam començar-lo amb una sabatilla i una espardenya, amb una bona idea, molta empenta, però amb pocs recursos, any rere any el festival sembla que es va consolidant, amb la inestimable ajuda del Comú de la capital i dels diferents patrocinadors que hi creuen. A més, si més no entre els músics i seguidors de l’escena del país, ja s’ha convertit en una cita ineludible; passejar pels carrers del centre històric d’Andorra la Vella, tot fent una birreta i unes patates o unes tapes, amb la família, sota el cel d’estiu del Principat. I la veritat és que poc m’imaginava que això de muntar un festival m’agradaria tant. És molt semblant a les falles, just quan acaba l’edició de l’any en curs comencem ja a pensar en la de l’any vinent, fins i tot en parlem abans que passi l’edició vigent.
Però això dels festivals a Andorra no és cosa nova.
Fa uns quants anys, potser ja en fa deu, l’Associació de Músics d’Andorra i Àgora Jove, muntàvem el TestaRock, un festival que va ser idea d’Àgora Jove i al qual l’ASMA ens vam afegir per col·laborar a la segona edició. Aquest festival també va posar el seu granet de sorra perquè Andorra fos un país musical, que al final és el que volem els musics d’aquí, que a Andorra es respiri música a tota hora.
Però encara podem anar més enllà; els músics més veterans del país parlen d’un esdeveniment que es va dir Sarau 85 −endevineu quin any va ser?− on també els conjunts del país van poder desplegar el seu instrumental i defensar els seus repertoris.
Amb el Festival de Jazz ressuscitat, les iniciatives musicals de tots els comuns de les parròquies, els grups de les festes majors, que tornen a brillar i les propostes musicals del Govern, sembla que tornem als temps d’abans de la crisi i aquest darrer any, entre tants noms de primera línia a les nostres cartelleres, m’ha vingut una esgarrifança, com un mal pressentiment, ja que sembla que hem sortit una mica d’aquella etapa de fre en la despesa. Tinc la teoria que per als músics d’Andorra la crisi econòmica va representar l’auge de les contractacions, ja que els pressupostos en general van baixar i això va fer que comencessin a contractar més els grups del país. Espero que aquests anys de bregar pels escenaris del país us hagin convençut que els grups d’aquí bé mereixem el nostre espai dins de les programacions culturals del país. Espero que els temps de bonança econòmica no signifiquin un retrocés en les contractacions de grups d’Andorra.
