Saturnàlia

Com en moltes altres cultures, els romans tenien un moment del calendari anyal en què es relaxaven les convencions socials, es permetien comportaments extravagants i, en general, es permetia als més humils de la societat prendre posicions d’autoritat davant d’aquells de més prestigi. Els nens corrien desbocats pels carrers, tirant nous a la cara d’aquells amb qui es creuaven tot desitjant-los una bona festa amb el crit “Io Saturnalia!”

També es va instaurar el costum d’elegir a cada casa el rei per un dia, que normalment era un nen petit o bé un esclau. Mentre durava la festivitat, aquest podia donar ordres –com més extravagants millor– als seus pares o propietaris. En alguns aspectes, la festivitat romana ens recorda prou el nostre carnestoltes o carnaval. 

Aquesta catarsi o purificació de les relacions entre les persones que conformem una societat és sens dubte una necessitat humana, especialment després d’haver viscut situacions de tensió. Sense anar fins a les grans ocasions, un simple sopar entre companys de feina o el simple fet de prendre algunes consumicions junts en una terrassa pot jugar el mateix paper.

Malauradament, el període que ens ha tocat viure aquests dos anys ens ha portat a la vegada un augment de tensions en la vida quotidiana –i per aquesta raó, una necessitat major de moments de catarsi– però també unes restriccions sobre les possibilitats materials de relaxar-nos de veritat. D’aquí que s’entén que, malgrat el coneixement que tenim tots de la manera en què el coronavirus es transmet, encara persistim a fer festes o trobades. Ho fem fins i tot amb el ple coneixement que, potser, ara encara no seria el millor moment per fer-ho.

Cada vegada noto més el postureig actual que vol presentar-ho tot a la vida com si fos fàcil d’aconseguir, sense fer cap mínim esforç. És molt present tant a les xarxes socials com a la propaganda de les empreses –i, a vegades, em temo que també en la publicitat institucional de les administracions. Sembla que tots hem de ser joves i macos, habitants d’un món meravellós en què disposem de recursos econòmics il·limitats per poder esdevenir consumidors modèlics. Naturalment, la imatge projectada de vegades contrasta amb la realitat, i és aleshores que les esperances excessives per aquesta barreja de consumisme desenfrenat i de promeses il·limitades es troba amb la dura realitat.

Aquests dos anys passats ens hem trobat amb una bona dosi d’aquesta dura realitat. Alguns dirien que la dosi ha estat fins i tot excessiva.

A finals del segle XII, més o menys en el mateix moment en què s’estava construint la catedral de la Seu, Peire de Vic era prior d’un poble d’Alvèrnia a prop d’Orliac. Conegut com Lo monge de Montaudón, la seva obra poètica consisteix sobretot en Fort m’enuèja, una llarga diatriba en vers contra les contradiccions internes de la societat del seu moment. La major part de les seves línies sens dubte no serien publicables en aquestes augustes pàgines, però potser ens podem aventurar a repetir-ne un fragment: “[...] e enuèja’m si Dèus m’ajut/ joves òm quand tròp pòrta escut/ que negun còlp no’i a agut/ e lausengièr bèc esmolut./ Cosa que es podria adaptar al català modern com:/ [...] i m’emprenyen per l’amor de Déu/ el jovenet que molt presumeix/ sense haver mai fet les seves proves/ i l’afalagador venedor de fums.”

Gairebé nou-cents anys més tard, trobem el reflex de les preocupacions de Lo Monge en l’actual tendència a l’allargament de l’adolescència i en la demagògia. Es diria que algunes coses no han canviat gaire pel pas dels segles.

A Roma, durant Saturnàlia el «rei per un dia» tampoc es podia permetre el luxe d’anar massa lluny. Tota festivitat té un terme final, un endemà en què les posicions de cadascú tornen a la normalitat. Qualsevol excés durant la festa es podria traduir en una retribució més o menys desagradable els dies següents. Sens dubte a nosaltres també ens convé recordar aquesta situació. Fem gresca, riem molt! Però recordem que quan s’acabi el ball, s’hauran de pagar els músics.

Io Saturnalia!