Segones oportunitats

Estem en una societat on el concepte de segona oportunitat s’ha estès i normalitzat. Podem dir, fins i tot, que ha esdevingut una expressió elogiada i ben considerada. Però si parlem del fons de la qüestió, em preocupa pensar que anem molt mal encaminats i ens autoenganyem intencionadament.

No sé si anomenar-ho hipocresia o simplement comoditat, però el fet és que implementem les segones oportunitats tan sols a les situacions que ens generen menys incomoditat i por. Relacions, amistats, feina o estudis, fins aquí som capaços de comprendre les segones oportunitats, fins i tot podria dir que les accions polítiques, a la seva manera, també es perdonen. Però tractaré un tema tabú, un ideal que sobre paper hauria de funcionar però que en la realitat poca gent vol o pot entendre. Deixaré de costat els temes d’actualitat, Catalunya, la política andorrana. Espero fer una reflexió que poques vegades volem fer perquè o no ens afecta directament, o ens fa por analitzar.

Parlem de les segones oportunitats dels expresidiaris, dels exdrogoaddictes, de les persones que, en algun moment, la societat ha aïllat pel seu “propi bé” o pel “bé d’altri”. I no ho dic en va: no la faria si no fos perquè fa poc vaig poder debatre-ho amb una companya, i em va inquietar la reacció que va tenir, o més ben dit l’enfocament que hi donava. Encara em van preocupar més els meus pensaments perquè encara que li rebatés els arguments, internament tenia ganes de donar-li la raó: els seus arguments haurien pogut ser els meus.

Tothom, o gairebé tothom, ha entès com funciona un sistema judicial que, de forma molt resumida, a partir d’una denúncia i unes proves, pot encausar una persona i després d’un judici se li pot assignar una pena de presó; un aïllament que, suposadament, més enllà de fer-lo penedir del que ha fet, també serveix perquè reflexioni i aprengui com hauria d’actuar en la societat “normal”: d’aquí la paraula correccional.

I no parlo de si el sistema judicial funciona o no en tots els casos, això és un altre debat que, a títol personal, soc incapaç d’argumentar amb els meus coneixements de l’àmbit jurídic. Tampoc puc dir si el sistema correccional funciona o no, atès que suposo que estudis psicològics ho podrien determinar millor, i si el sistema s’ha reproduït a la majoria dels països del món, deu ser el més fàcil d’implantar. Tot i això, si faig una consideració merament personal, crec que així com la pena de mort, la societat va entendre –encara que li va costar– que potser ni és la millor solució ni permet una revisió de possibles errors judicials, encara no ens hem mentalitzat que després d’una pena de presó normalment l’expresidiari ha respost amb el seu aïllament als càrrecs que se li han imputat. Ningú diu que s’haurà esborrat el seu passat, però sí que ja ha pagat pels seus actes i, repeteixo, segons el sistema judicial que tots plegats hem acceptat.

Per tant, si acceptem en la majoria dels casos com actua un tribunal per tancar una persona, per què no som capaços d’entendre que quan la persona surt, potser i només dic potser, aquesta persona hauria de poder reintegrar-se a la societat? Doncs perquè d’una banda, ni la mateixa persona se sentirà còmoda al moment de sortir ni se li haurà donat suficients arguments per dir-li que, sortint de presó, ha d’actuar com la resta de la gent, perquè esdevé un ciutadà més fora de l’aïllament on ha estat sotmès. La societat en conjunt no està preparada per a la rebuda d’aquestes persones i les continuem prejutjant i mirant malament, sovint, sense saber ni quines van ser les causes del seu empresonament: simplement perquè en un moment van ser aïllades de la “civilització” que coneixem.

Però el més complicat de tot, i aquí soc el primer a autoinculpar-me, és quan, tot i sabent les raons del seu empresonament ens erigim jutges per determinar si un fet ha estat més greu que un altre i per aquest motiu no se li pot donar una segona oportunitat. I no fa falta que doni exemples perquè només cal pensar en casos concrets i estic segur que tots plegats hauríem volgut aplicar altres penes. Però si confiem en segons quins tràmits amb la justícia i els drets humans llavors també hem de fer un esforç per intentar entendre que potser tothom pot demanar una segona oportunitat.