Portem anys d’avenços destacables en el moviment en favor dels drets LGTBIQ+, i un de tants efectes col·laterals és que ara hi ha mil banderes de coloraines que matisen la de l’arc de Sant Martí de tota la vida. Al mateix temps, l’acrònim cada vegada incorpora més lletres. I està bé, deixar palesa la diversitat de tot plegat, però correm el perill que ens salti una funda dental mentre pronunciem les sigles, o d’anar a una mani i agafar l’estendard que no toca.
Al marge de l’anècdota, és obvi que en l’actualitat la nostra societat (potser convindria més referir-se a coordenades occidentals, i no en tots els casos) és més conscient de la problemàtica que afecta molts individus simplement per viure enllà dels límits de l’heterosexualitat. Avui dia un pot ser, com a mínim, queer, TERF, agènere, intersexual, no binari, asexual, cisgènere, demisexual, genderfluid o poliamorós, un darrer concepte que a la meva titola adolescent li hauria resultat d’allò més productiu, però que ara l’agafa ja fora de competició. Sigui com sigui, és imperdonable que hi hagi països on es legisla en contra de l’exercici lliure de la pròpia sexualitat. És el cas de Rússia, que sanciona i persegueix la “propaganda” de relacions “carnals” (ji, ji, ji...) no tradicionals. També d’Hongria, que el 2021 va ser expedientada per la Comissió Europea per aprovar una llei que prohibeix parlar de l’homosexualitat a les escoles del país. O de Polònia, on uns quants municipis es declaren lliures d’ideologia LGTBI. Una iniciativa que aplaudiria si a la resta d’europeus –tothom estaria content– ens permetessin instaurar zones sense parroquians casposos, carrosses, intransigents, fatxes i reaccionaris. Estarem d’acord que, ni que fos un cop a l’any, calen celebracions en la línia de l’Orgull Gai i similars. Entre d’altres, per no oblidar que a Espanya els atacs violents en aquesta òrbita, segons fonts oficials, ha augmentat pel voltant del 60% en mesos recents, i això tenint en compte que un 65% de les víctimes acostumen a no denunciar. Però, una jornada no acaba de ser prou, i cal ser militant (també als qui sempre ens han tirat més les vagines) i sentir-se orgullosos, a diari, que tot quisqui pugui fer ús i gaudi dels genitals com li passi pels mateixos.
N’hi ha que no hi combreguen, amb l’última qüestió, com ara Juan García-Gallardo, representant de Vox i vicepresident del govern regional de Castella i Lleó, que considera que l’única finalitat del sexe ha de ser la procreació i no el plaer personal ni el mariconeo. En el seu cas no puc sinó comprar-li la idea. És d’agrair que els seus progenitors no fessin gaires claus més, a la vida. Imagina’t que la cosa xuta i en tenen un altre com ell.