Qui necessita les persones per atendre altres persones? En alguns grans centres comercials dedicats a la roba o al material esportiu de grans ciutats i d’horribles polígons comercials i en grans benzineres, sembla que ningú. No calen persones a les caixes, ja hi ha sensors que vomiten el tiquet i terminals per al pagament amb targeta. Només calen joves –perquè tots són molt joves, imaginem que amb uns grans contractes i sous– per omplir i reomplir els prestatges a bon ritme, plegar la roba o el material que els clients deixen desendreçat a les poselles i als emprovadors.
Comprar per internet és fred i impersonal, aquí no hi ha humans ni en pintura, però comprar presencialment cada cop és una experiència més poc humana. Una gran marca de roba ofereix als clients una experiència superglamurosa: en lloc de posar un simple rètol de pagament automàtic, exhibeix uns cartells molt cuquis i de colors pastels, on diu alguna cosa com ara Self Checkout, com si fos un aeroport. 
Tot ha de ser ràpid, molt ràpid, com els àudios de WhatsApp que ofereixen l’opció d’acceleració, perquè perdre un minut escoltant el missatge allà a la màquina és una eternitat. Per què tenim tanta pressa? Tots som metges d’urgències o brookers de Wall Street que no podem perdre ni un minut? Per què ja necessitem un altre estímul, curtet i ràpid i sense gaire contacte  humà?
Enmig de tantes presses sorprèn que les productores de cinema americà, del comercial per al gran públic, optin per exhibir pel·lícules tan llargues com Oppenheimer i siguin tot un èxit aquest estiu. Tres hores, tres de reconstrucció històrica sobre la figura, el descobriment i els dubtes ètics d’un dels científics més importants del segle XX. Una cinta brillant, profunda, amb un detallat context històric, complexa, suggerent, però excessivament llarga i... lenta. Dues hores de pel·lícula haurien estat igual d’efectives?
Enmig d’aquest panorama ràpid, també sobta que Maggie O’Farrell sigui una de les autores més llegides. Hamnet, sobre la vida familiar de Shakespeare marcada per la mort d’un fill encara petit que, segons l’autora havia d’influir l’obra del dramaturg, un aspecte que ningú  havia tractat, i Retrat de matrimoni,  sobre Lucrezia de Mèdici, casada amb el duc de Ferrara quan té quinze anys i que viu ofegada dins la cort, són novel·les llargues i de ritme lent. O’Farrell domina la novel·la psicològica, és capaç d’entrar a les ments dels personatges, descriure magistralment les seves relacions i sentiments, és brutal a l’hora de crear escenaris i atmosferes, té una mirada i un univers propis, però el detallisme i la precisió són tan excessius que, a vegades, maten el ritme de les novel·les i, en algun moment fan venir ganes de fer un self checkout.