Semàntica política o política semàntica

Darrerament la semàntica ha guanyat pes en la política del nostre país. I no pas per un embelliment o una major cohesió dels discursos o arguments, sinó per la utilització –més voluntària que involuntària, suposo– de la semàntica també per fer política.
Tot i el darrer esclat de la gens tribal qüestió per esbrinar si un dossier és o no damunt la taula, i si ser-hi –com sembla que finalment és el cas– implica o no que s’estigui negociant, una mostra més de la incapacitat de l’executiu per explicar-se en relació a la negociació de l’acord d’associació amb la UE, l’estrella de la utilització semàntica política no hi ha dubte que han estat els habitatges socials.
Qui li havia de dir al raonador del ciutadà quan davant la comissió legislativa d’Interior va instar els parlamentaris a obrir una reflexió sobre la necessitat que hi hagi habitatge social al país que la primera reflexió, més aviat discussió o millor, diàleg de sords, seria sobre a què es referia quan parlava d’habitatges o pisos socials. I és que des de l’executiu, sembla que s’entesti en donar la raó a aquells que l’acusen de viure d’esquena als ciutadans i a la realitat del país, es va sortir ràpidament a aclarir que pisos socials n’hi ha 17 i que en els propers anys la xifra s’elevarà a 52. Naturalment, des de l’oposició es va entendre a la primera que el raonador no es referia a pisos per cobrir necessitats socials, que ja està bé que n’hi hagi, sinó a això que als països de l’entorn es coneix com pisos de protecció oficial o pisos de lloguer protegit. Difícil poder-se entendre si uns parlen de pomes i altres de peres.