Semblar ‘bobo’ o ‘boba”’

Fa anys, als primers temps del Facebook, vaig descobrir una frase que sempre tinc preparada per a algunes ocasions, per certa –és la meva opinió– i per rotunda: “No vull esforçar-me a ser políticament correcte, em nego a semblar que soc bobo.”  Bé, en tractar-se d’una xarxa social, i en tractar-se també del meu debut a les pàgines del BonDia, us podeu imaginar quina paraulota anava en lloc de bobo i perquè no la faig servir avui. 
Tot l’anterior ve motivat per l’última edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, un dels certàmens amb més tradició del circuit mundial i el primer que ha posat en pràctica la meravellosa idea d’unificar les categories d’interpretació sense tenir en compte el gènere de les persones que actuaven als films. Sabeu allò de l’oli i de l’aigua, que no es poden barrejar? Doncs a Donostia ho han fet. Els organitzadors i organitzadores del Festival han volgut marcar un gol a favor de la igualtat de gènere i, humilment, crec que s’han fet un auto-gol. Des del punt de vista cinèfil, no hi ha cap raó que justifiqui aquesta novetat, tret que no sigui que l’organització de Sant Sebastià ha volgut estalviar-se dues Conches de Plata: les d’interpretació principal i de repartiment de ves a saber quin gènere. 
Crec que aquest gest és un brindis al sol, un fet perquè ningú critiqui més que no pas una fita perquè s’aplaudeixi, i que han confós la gimnàstica amb la magnèsia. Resumint: han pixat fora de test. La unificació de premis d’interpretació haurà satisfet  tots aquells i totes aquelles que es trenquen el cap per no ser mal mirats o mirades, els i les que pateixen perquè tot sigui inclusiu i gens malinterpretable. No són les paraules les que ofenen, són la intenció i el to els que poden ferir. És el mateix sector de població que a un home de raça negra nascut als Estats Units li diu afroamericà, el que a una dona de raça negra de l’Àfrica etiqueta com a subsahariana i encara no ha parlat d’una noia negra que sigui afroeuropea. El mateix sector tan guai que va aplaudir amb les orelles el gest entre heroic i patètic d’HBO quan va retirar Allò que el vent s’endugé de la seva oferta per ser un film que fa apologia del racisme. Verge Santa, quant il·luminat o il·luminada… 
En cinema, i en altres arts escèniques, les interpretacions femenines i masculines no són comparables en tant que com a homes i com a dones tampoc ho som. D’aquí ve, precisament, la igualtat d’oportunitats, salaris, ofertes laborals i la resta de drets humans on, per desgràcia, les dones estan en clara posició de desavantatge. I és una situació que m’indigna molt. Des d’aquest punt, la decisió del Festival de Sant Sebastià ha provocat que un gran treball com el de Javier Bardén no hagi estat reconegut oficialment. També penso en Hillary Swank fent de noia que vol ser noi a Boys Don’t Cry, o en Dusty Hoffmann a Tootsie, on fa d’home que es fa passar per dona perquè, com a actor, ningú no li dona feina. El triple mortal ha estat el palmarès, que ha atorgat el 85% dels premis a professionals femenines del món del cinema. 
La cosa és que hem de ser políticament correctes, però ens fem els distrets quan algú parla de la situació de les dones a l’Aràbia Saudita, o de les nenes raptades a l’Àfrica pel simple fet de ser el que són: nenes. Més acció global i real per a la veritable igualtat i menys hipocresia, si us plau.