El meu últim i inesperat amic, un senyor que té 94 anys i em tracta de vós, com li agrada a Antoni Morell, em demanava l’altre dia que practiquéssim un periodisme menys agressiu, més constructiu. De veritat que ho intento, Sr. Badia, però miri el que proposava la ministra Gelabert l’altre dia: estimular la incipient indústria audiovisual amb una partideta anual de 100.000 euros sense haver de passar per la repartidora en què s’han convertit les subvencions del ministeri. Semblava una bona idea: per la quantitat, considerable, i el moment, en plena efervescència del sector. Fins i tot pel que té d’aposta més o menys estratègica. Però de seguida que vam anar a la lletra petita van saltar les alarmes. La primera de totes, que no hi havia lletra petita. El ministeri només sap que repartirà 100.000 euros. Però no com. A veure, senyora ministra: a una pel·lícula de ficció, o també val un documental? En català, o també en altres llengües? Haurà de ser 100% nacional, o també hi cabran les coproduccions? El rodatge, haurà de tenir lloc aquí? Tot, o només una part? El repartiment, haurà de ser nacional? En quina proporció? I l’equip tècnic? Tots aquests detalls –i més– els hauria d’haver rumiat Gelabert abans, i no després de marcar-se el tanto. I sobretot, després d’escoltar els neguits del sector. La realitat és que després d’haver deixat florir quatre anys la promesa d’una Film Commission a l’andorrana el Govern tenia pressa per lluir bíceps cinematogràfic. A dos mesos de les eleccions, quina santa casualitat. La realitat és que els 100.000 euros que Gelabert s’ha tret de la màniga per acontentar el sector audiovisual semblaven una bona idea, però només eren un pegat. Una ocurrència. Una altra.
