Hi ha pel·lis i músiques de pel·lis que t’acompanyaran sempre. Poden tenir una gran qualitat o no, ser obres mestres o no tant, poden agradar a molts o a pocs, però són les teves pel·lis i les teves músiques, les que han marcat una època de la teva vida i que ara, quan les tornes a sentir, t’emocionen. Segur que el Jaumet estaria d’acord. I els temes de Grease així ho han estat. I el nom dels seus protagonistes, per a una que és despistada de mena, no els oblidaré mai: John Travolta i Olivia Newton John. La guerra de les galàxies, E.T., Encuentros en la tercera fase, i En busca del arca perdida han estat d’aquestes pel·lícules que havia anat a veure al cinema amb la meva mare i el meu germà fent, en alguns casos, unes cues quasi quilomètriques sense protestar, perquè anar al cinema era quasi festa major. I potser se m’han quedat gravades perquè són majoritàriament de l’època de l’adolescència. Tornant a Grease, he de dir que suposo que no em va costar gaire identificar-me amb la Sandy, la bona nena, que descobreix a la universitat tot un món completament diferent al que havia viscut fins ara. Potser la lectura que faríem ara de la pel·lícula sobre arquetips i llocs comuns podria ser devastadora, però em nego a fer-la. Em nego a formar part d’aquesta mena de revisionisme que degrada, descol·loca i desdibuixa la història. Ara no. Avui no, no toca. El que sí toca recordar i agrair és el talent de la cantant i l’actriu que ja ha marxat i que sempre per a mi i per a moltes persones de la meva generació serà la Sandy, un personatge, sí, que em va fer somniar, sí. M’és indiferent si el seu estil està passat de moda. No m’importa pas.
