Sovint recorrem amb cotxe indrets del nostre entorn més proper. L’Alt Urgell és ple de poblets amb encant que mereixen la visita. Però us esperen carreteretes de muntanya ben entortolligades, això sí. Ars, Civís, Argolell, Asnurri, Bescaran, Toloriu… un reguitzell de llogarrets que semblen ancorats en el passat, que quasi no han crescut i on els veïns  han mantingut en bon estat les edificacions particulars, vivendes, eres i bordes i també les públiques com les esglésies, les fonts, els safarejos i fins i tot els cementiris. Hi ha hagut molta més voluntat d’aturar el temps, conservant el patrimoni, en aquests indrets que no pas en llocs similars del nostre país. Aquí ha prevalgut l’afany de fer diners a base de totxo i ciment. Perquè sí, tot es pot reformar, sovint és fins i tot necessari, però també ho és mantenir l’esperit tradicional del lloc, al meu entendre. Aquí, sovint, s’ha tirat a terra per tornar a edificar quelcom que res té a veure amb el que hi havia hagut durant anys. Certés, que conec força bé, n’és el paradigma lauredià. 
Però centrem-nos. Resulta que treballo amb la presidenta de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) d’Arcavell i la Farga de Moles. Poblet de muntanya, el primer, més que encantador i que ha sabut conservar la seva essència pirinenca. Cafès en mà, ella i jo, parlàvem d’un tema apassionant: la relació que s’estableix entre Andorra i la comarca veïna de l’Alt Urgell. Sempre s’ha sentit dir que la Seu viu d’Andorra. La frase no m’acaba de convèncer perquè semblaria que sense nosaltres no poden viure. És cert que en altres moments de la història, ha estat a l’inrevés. Res d’anormal en un territori transfronterer. Tant ella com jo convenim que la relació entre els dos territoris té alts i baixos i que ha anat evolucionant. Però també convenim que, avui, aquesta no és del tot beneficiosa per a cap de les dues parts, o almenys ho és de manera desequilibrada.  
De tots és sabut que, en front de la impossibilitat d’adquirir o llogar un pis a Andorra, tots recordem aquell titular d’un altre mitjà del país de fa uns dies, molts andorrans i residents han triat d’establir-se a la comarca veïna. I la llei de l’oferta i la demanda és, també allà, implacable: el preu del metre quadrat a Arcavell es dispara i es va apropant al d’Andorra. També es corre el perill que indrets com aquest deixin de ser idíl·lics un dia amb una construcció disparada i desordenada per cobrir la demanda de vivenda. Fins i tot, en un futur un pèl més llunyà, hàgim de menjar-nos l’excés de vivenda amb patates. Així, l’Alt Urgell és arrossegat per la voràgine immobiliària d’Andorra. Mal asunto, com diu el meu pare. Just l’endemà, en l’encreuament de Plaça Laurèdia, anant cap a treballar, constatava un cop més la quantitat de vehicles amb matrícula espanyola que entren cada dia per la frontera del riu Runer. Per resumir, nosaltres anem a viure a baix deixant-hi diners i els de baix pugen a dalt a guanyar-ne, però amb un preu a pagar: l’increment del preu immobiliari d’una banda i les cues que uns i altres formen en algun moment del dia. Però tranquils, andorrans, que coneixent la Marta, i si les coses van mal dades a casa, sempre ens quedarà París, perdó, Arcavell. Que passeu un bon dia!