Sempre ens quedarà Bedford Falls

Disculpeu-me si encara em trobo sota els efectes d’un xut d’ansiolítics. Me’l vaig endinyar per mitigar les ànsies homicides que em van assaltar després de llegir un reportatge sobre algunes cavalcades de Reis. Les imatges dels Mags flanquejats per un seguici de guàrdies imperials d’StarWars, o d’algun personatge de la Warner van ser més del que el meu pobre sistema nerviós pot metabolitzar.

Admeto que sona poc modern, però sempre he gaudit amb molts costums nadalencs, i no pas pel vernís religiós que se li ha aplicat al llarg de la història: senzillament m’agrada pensar que, igual que ho feien els romans en època antiga, per celebrar les collites que marcaven el solstici d’hivern, la gent aprofitem per trobar-nos amb els éssers estimats en un moment de l’any tradicionalment dur, fred, sever. Assaboreixo l’origen pagà del Nadal, la idea que fa segles Santa Claus vestís de verd i fos el fucking master i senyor dels boscos, que apuntés a qüestions més primigènies que no el barbut capitalista versió Coca-Cola que ens han fet empassar. O la certesa que, temps era temps, les branquetes de vesc fossin quelcom més que un guarniment de plàstic que pengem al llindar de la porta sense saber per què. Em temo que el Nadal és cada cop menys un fenomen il·lusionant, que l’hem prostituït i, a dia d’avui, certes vivències (més o menys apegaloses, però experimentades amb intensitat genuïna) han passat a un segon terme en benefici d’altres interessos. Tampoc és que visqui d’esquenes a la realitat: és inevitable que certes pràctiques ancestrals es remodelin en contacte amb elements provinents d’altres òrbites culturals, però m’entristeix constatar que amb l’actual aiguabarreig acabarem per no saber què carall celebrem. En aquest context, em costa un esforç titànic no sortir cagant llets a adquirir un parell de míssils made in Corea del Nord i rebentar el proper gat Silvestre que tingui els pebrots de treure les orelles la nit de Reis. Després d’això em refugiaria al Bedford Falls de Que bonic que és viure, de Capra –film càndid però alhora, al marge de les reserves ideològiques que vulgueu, sincer. A més, en George Bailey (el prota) no ha de lidiar amb els cunyats, una plaga natalícia més nociva que el transvestiment de les cavalcades.

Em reservaria el segon projectil per rebentar en ple vol el trineu del ventrut carmesí i d’en Rudolf, el ren amb nom de perruquer gafapasta del Born –o potser el dirigiria a casa de la cosina tercera de la sogra, o de la germana de l’exmarit de la segona dona del besoncle o, ja posats, dels nebots cafres que durant el dinar de Nadal no distingeixen entre el sofà de casa i un castell inflable de Bob Esponja.