Sempre ens quedarà París

Noto que la premsa d’aquest país passa sovint de puntetes per temes que, al meu entendre, mereixen més èmfasi o, com a mínim, un xic més d’anàlisi. No sé si és deliberat o no, tot i que em penso que sí, tractant-se dels temes de què es tracta. En aquest cas, la declaració institucional que va fer el copríncep francès a la plaça del Poble de la capital, després de la jornada maratoniana que el va dur a tots els racons del país.
Va ser un discurs que més aviat semblava la lectura de la carta als Reis. Reobrir el consolat francès, arreglar els accessos a Andorra... Semblava que els Reis ens ho portarien tot! Però per a mi –i és aquí on penso que no s’ha fet el ressò adequat– el millor regal que ens duia el Rei mag Macron era sense dubte el posicionament en assumptes delicats com l’acostament a la Unió Europea i, sobretot, el dret de la dona a disposar del seu cos.
Parlava el president d’un país que va despenalitzar l’avortament l’any 1975. França sempre ha destacat per anar un pas més endavant. Parlava una persona que afirmava que aquest dret era el pal de paller de les seves polítiques socials a França. Però sobretot parlava el cap d’Estat que va decidir deixar de banda la seva condició de president de la República Francesa i parlar com a copríncep d’Andorra, demanant-se que qui era ell per prohibir-nos aquest dret inalienable de les persones, de les dones d’Andorra.
Amb aquest gest renunciava a qualsevol ingerència en la vida política d’Andorra. Segons ell, ens toca decidir a nosaltres mateixos sobre aquest i altres temes, i acabava afirmant que decidim el que decidim, a ell li estarà bé perquè ho haurem decidit nosaltres, sobiranament.
Potser el copríncep francès no era ben bé conscient del que estava dient, amb l’altre copríncep al davant, escoltant atentament. Potser ni nosaltres mateixos som conscients de la lliçó de democràcia que ens va servir en safata aquella tarda. I veient l’escàs ressò que se n’ha fet a la premsa, pot ser que sigui així. Ens falta cultura democràtica, i ho dic convençut. Però en qualsevol cas, la polèmica està servida.
Macron venia com a copríncep i no com a president francès. D’altra banda, com ha de ser, penso jo. Ara bé, el copríncep episcopal, com a què ve? Com a cap d’Estat? Sí. Com a bisbe d’Urgell? També. És aquí on tenim un problema de sobirania, perquè quan ve com a home d’Església i ens prohibeix una sèrie de drets com el de l’avortament, assistim a una ingerència política que no hauria de ser. Despulla el poble andorrà de la seva sobirania, de la seva capacitat i el seu dret a decidir sobre aspectes que només el concerneixen a ell. Vivim llavors en un coprincipat semiabsolut? Què ens hauria de fer més por, la possibilitat d’enuig d’un dels caps d’Estat que no actua com a tal o assumir i exercir lliurement i sense ingerències els drets més fonamentals? 
El que està clar és que si la nostra societat i els nostres polítics fossin valents i optessin per l’opció d’exercir aquells drets, tindríem un seriós problema institucional. Potser viuríem la crisi d’Estat més important a casa nostra des del toc d’atenció del copríncep Sarkozy que ens va dur a dotar-nos d’un marc impositiu homologable en l’àmbit internacional. Llavors es tractava de posar-nos al dia per poder fer part de les nacions transparents fiscalment parlant i per no provocar l’abdicació d’una meitat del coprincipat. Però en el tema que ens ocupa avui, es tracta de fer cas a l’un o a l’altre. Si seguim els consells del de dalt, com reaccionarà el de baix? Si no gosem fer cap pas democràtic, serà per la por a aquella reacció?
El que penso és que la proximitat amb la Seu no juga massa a favor de les nostres aspiracions com a societat moderna i realitzada i per als qui somiem en una Andorra realment per a tots... sempre ens quedarà París.