Els periodistes tenim una feina delicada. A vegades ens toca fer preguntes quan el nostre interlocutor es troba en situacions de compromís o potser no li ve de gust respondre. Podem ser comprensius, en segons quins casos es pot arribar a entendre posar el fre, o podem mirar de ser el màxim de curosos per fer la feina sense ferir sensibilitats. Ara bé, el temor de l’interlocutor que es publiqui quelcom que potser no li agradarà no ens hauria d’aturar mai. Com tampoc li pot servir d’excusa a ell per pressionar, a les instàncies que sigui, per evitar que una informació veraç surti a la llum. Per què no volen que expliqui una cosa que és veritat? Potser no s’adonen que com més traves i com més pressió posen, més interès tinc jo a saber què passa i poder-ho explicar? Com se sol dir, dos i dos fan quatre, per tant, no costa gaire deduir que si no em vols explicar ni el més bàsic, potser és que el problema en realitat és molt més gran. Per no dir que amb el munt de canals de comunicació que tenim avui, és difícil fer creure que no tens un problema, quan els teus clients ja se l’han trobat. Uns problemes de comunicació que són més habituals del que molts es pensen. Batalles que hem de lliurar cada dia perquè els lectors estiguin informats. Els que entenen de reputació de marca i de com gestionar situacions de crisi aposten per comunicar sempre, i sobretot a temps. Val més fer passar el teu missatge, deixar clar qui ets i com ets, que no esperar que siguin els altres qui et defineixin i potser mostrin una faceta que no és correcta. Tot seria més fàcil si molts apliquessin aquesta opció.
