El mes de febrer, César Marquina –qui va ser portaveu de Govern– va posar tothom sobre la pista. Alain Cabanes, secretari d’Estat d’Esports, i Mònica Bonell, ministra d’Esports, ho van confirmar. El desnonament de l’FC Andorra és un fet. El club esportiu més històric del país, hi hagi qui hi hagi al capdavant, sempre està fent malabarismes. Per una cosa o una altra sempre està en boca de tothom i sempre de franc. Ja va estar a Aixovall –ja sé que alguns no saben quin va ser aquell terreny de joc quan el club era pobre en tots els sentits– i després al Centre d’Entrenaments de la FAF. Sempre salvats per l’ens o, potser, millor dit, per la UEFA. L’organisme europeu ha finançat la majoria de campets –no pas estadis– del país. Tothom els utilitza, però per a partits oficials només n’hi ha un i gràcies. Tothom està a dispesa, com l’FC Andorra, però qui s’ha quedat sense terreny de joc és el club tricolor, perquè ha crescut més ràpid del previst. Han corregut més del que tocava als despatxos i al final s’han topat amb un mur. Això sí, s’ha de dir que han tingut cinc anys per trobar un terreny i fer una instal·lació amb cara i ulls, però com tot a la vida, costa diners. Uns es pensen que en tenen molts i potser diuen: “Responsabilitat d’ells”. Altres potser pensen: “Com que no sé quant de temps estaré aquí, em surt a compte invertir tants calerons?”. I mentrestant, van passant els dies. El temps corre per a tothom, i més quan tens segons quines urgències. El conveni caduca el juny del 2024. No es renovarà, o això diuen. I mentrestant, on jugarà l’FC Andorra? Fora del país? Aquí i on? En fi, a vegades no cal anar tan ràpid a fer les coses, perquè si no fas els deures t’acabes trobant amb la maleïda realitat.
