“Sempre s’ha fet així”. I que?

Des de quan el “sempre s’ha fet així” és un criteri per fer-nos callar? O és un criteri de veritat? O és un criteri d’autoritat? O és un criteri de tradició? Hi ha maneres de fer que sempre han estat així i no vol dir, no ja que estiguin bé o malament des del punt de vista moral o ètic, sinó que són nocives per a la salut, per exemple. De què serveix dir que hem fumat porros a la plaça del Poble a plena llum del dia des de fa 25 anys –exagero–. I? Què passa? Què legitima això? Que passem de tot perquè com que tota la vida o sempre s’ha fet així no hi ha res a dir? Vol dir llavors que estampem la porta als nassos d’aquells nanos que s’estan fent mal a si mateixos? Total, altres els han precedit en la cadena del “sempre s’ha fet així”. I mireu que la que us parla no és gaire donada als canvis. Quan has estat tocant la misèria humana que genera el consum d’alcohol sense mesura. Quan t’han esquitxat els pixats al carrer dels qui no controlen, no perquè tenen un vici, sinó una malaltia, quan t’han manipulat fins a l’extrem amb amenaces de suïcidi, et semblen estúpides les disquisicions sobre “el sempre s’ha fet així” que a alguns no els afecten però que a d’altres els maten. És com aquella expressió brutal que t’engeguen com un moc els que es creuen més que els altres perquè tenen el complex d’inferioritat a flor de pell i quan ja no saben com fer-se valer i et volen doblegar vomiten l’estirabot “vostè no sap amb qui està parlant”. Ni vostè tampoc, penso jo. Menys tirania amb la paraula, que com deia el savi més que mil·lenari i que ja he citat en altres ocasions: “vanitat de vanitats, tot és vanitat”.