M’afegeixo sense haver estat convidat al diàleg dels amics Enric i Andrés sobre els presumptes avantatges ambientals de les supertorres. Amb set mimetitzaríem l’estructura territorial del país; si a més a més, les féssim de 250 plantes, cada una de 1.714 metres quadrats, faríem una bona picada d’ullet als germans antiborbònics del sud. Tres milions de metres quadrats per als 90.000 bípedes en edificis de 45x45 de planta són un excel·lent aprofitament de l’espai. En lloc de distribuir les torres entre les set parròquies, les podríem situar al baricentre de la “porta d’entrada” de les estacions d’esquí andorranes, no caldria, ni tramvia ni bus.
Seria un mega-projecte comparable al NEOM del príncep hereu de l'Aràbia Saudita, amb la diferència que no necessitaríem dessaladores ni caldria expulsar més de 20.000 beduïns de la tribu Huwaitat, que eren els habitants originaris de la regió aràbica afectada pel projecte. Un projecte que pel que sembla fa aigües, valgui l’oxímoron.
Un altre projecte boig és el de Patrick Shumacher, director de l’agència Zaha Hadid Architects, que pretén un experiment urbanístic localitzat a una "micronació start-up”: la República Lliure de Liberland, invenció d’un txec situada a la riba del Danubi, entre Croàcia i Sèrbia.
Com pot ser que el soci-director d’un dels estudis d’arquitectura més cotitzats del món s’emboliqui en un projecte insensat que no té cap possibilitat de veure la llum? Llevat que sigui –ara que li sobren els diners– que vulgui fer propaganda de la seva visió anarcocapitalista: els governs han de privatitzar carrers, places, parcs i tota mena d’espais públics, suprimir els habitatges socials, proscriure lleis òmnibus i limitar-se a acompanyar les tendències del radicalisme llibertari de dretes continuista de les idees de Von Mises, Hayek i Friedman.
Encara que aquestes bogeries arquitectòniques i urbanístiques semblen condemnades al fracàs, n’hi ha d’altres que prosperen, com els gratacels llapis que es construeixen a Midtown Manhattan, d'un centenar de plantes. La planta 96 del 432 de Park Avenue s’ha venut per 95 milions de dòlars: ¿excentricitat o exemple de cap a on ens porta la transformació dels béns immobiliaris en objectes d’especulació financera? Uns compradors que ni tan sols ocuparan aquestes residències de luxe.
Ni a Manhattan ni a Andorra no hi ha un problema de demografia, de capacitat de càrrega, segons el concepte maltusià de DA; les causes de l’escassetat d’habitatge per als treballadors estan més lligades a la inversió i a la rendibilitat. Com diu Javier Gil, investigador del Grupo de Estudios Críticos Urbanos (GECU) de la UNED i també del CSI, la pujada en espiral dels preus es deu a l’auge de la demanda no residencial –a Espanya– i està provocat pels pisos turístics, les segones residencies, les compres d’estrangers no residents i/o les inversions financeres.
Les torres de mil metres serien, a més a més, un fracàs comercial, perquè ja sigui a Nova York, a Singapur, a Dubai o a Emprivat, les torres tenen èxit perquè són el símbol d’una desigualtat abismal de rendes entre una minoria privilegiada i la immensa majoria. Si tothom pot viure a les torres, s’esvaeix l’essència d’exclusivitat, de gated community.
