Sense bars

Ahir vaig rebre un àudio de WhatsApp. Arran del confinament m’he aficionat una mica més a ells, perquè abans els volia abolir. La meva amiga m’explicava, amb veu d’emocionada, que després de molts i molts mesos va anar a fer una cervesa amb dues amigues més, però amb el temps limitat, ja que tancaven a les 22 hores. Evidentment, ella no viu aquí. Un bar és un punt intermedi entre el teu pis, el pis de l’altre i el lloc de feina. Un bar és on vas a parar perquè no aguantes gaire temps seguit a cap dels altres llocs. És on vas quan vols veure cares noves, sentir sorolls, i no el tic-tac d’una redacció, per exemple, aquell soroll de les tecles sense fre! És on vas quan busques nous i bons aires –a vegades de sofregit, però fins i tot aquesta flaire es troba a faltar–, un alleujament. L’ésser humà, per naturalesa, es vol distreure, i un bar és un lloc ideal per fer-ho, per compartir xerrades, per rajar del món... Un lloc on tot s’atura mentre a fora la maquinària continua fent de les seves. Aquesta maquinària, totalment indomable, que està convertint el món en una nova normalitat –com odio aquesta expressió!– o millor dit, aquesta maquinària va creant,  sembla que cada vegada més, un món més lleig. Ja ho deia Woody Allen: “Life is a shit but it’s so short”. Aquesta essència de les coses. Acabar i, amb sort, començar de nou. Sense bars què farem? Ens farem uns tips d’enviar àudios de WhatsApp fins que els posin de pagament? Ens aprimarem? Enfonsarem el sofà de casa? Omplirem, per fi, els contenidors de vidre? En fi, si ens en sortim, ja veurem què quedarà al nostre nou desert... Per desgràcia molts no ho podran ni veure perquè la Covid-19 i altres virus continuen fent estralls.