La diversitat lingüística aporta riquesa a un país. N’estic del tot segura. El món ja no ens sembla un lloc monocromàtic, sinó que té els seus tons i mitjos tons. I aquesta varietat condiciona la nostra forma de ser i actuar. I afavoreix l’obertura de ment. Passejant pels carrers, però, es pot constatar com de fragmentada tenim la societat. Vivim a dos carrers i amb prou feines ens entenem. Frases inintel·ligibles per uns i altres. Poden fer l’experiment. Jo ho vaig fer. Aturin un veí al parc per parlar de les noves jardineres que ha col·locat el Comú. En el meu cas, la conversa va acabar ràpid. A la primera pregunta la resposta va ser: Sí. A la segona pregunta vaig demanar al meu interlocutor si considerava una cosa o bé la contrària. La resposta va ser: Sí. I va repetir la darrera paraula que jo mateixa havia formulat. Però no em vaig donar per vençuda i vaig entrar en un cafè. Vaig donar conversa a la propietària. En aquesta ocasió vaig optar per parlar del temps, un tema que sempre dona joc. A la primera pregunta la resposta va ser: Sí. Dos, tres preguntes més. La resposta: Sí, sí. Arran de què tanta incomunicació? Potser estem tan aïllats en les nostres petites vides –esmorzar, treballar, dinar, treballar, sopar, dormir– que tant ens fa si som a Andorra com a la Xina. Una oportunitat perduda per avançar com a individus i com a poble. Però també és ben cert que per possibilitar-ho cal crear les condicions. I això requereix canvis estructurals, expressió que tant ens agrada. Mentrestant, ens haurem de resignar amb la comunicació no verbal i allò que ens uneix, haguem nascut on haguem nascut.
