Soc del tot conscient que abordar la problemàtica de l’habitatge des de les institucions no és tasca gens fàcil, i la prova és que s’està intentant a molts països i en pocs casos es troben solucions que serveixin per capgirar la situació. A Andorra s’ha arribat un punt que podríem qualificar de calma tensa, amb les pròrrogues dels contractes de lloguer fins al 2027, les primeres promocions de pisos a preu assequible al mercat i les mobilitzacions ciutadanes que han anat a la baixa, tot i que encara estan vives, com es va poder demostrar en la darrera manifestació.

Qui em coneix sap, i ho he escrit darrerament en algun article, que no comparteixo de cap manera els qualificatius de comunistes que s’han expressat des de diversos àmbits cap als polítics que ens governen. Ho reitero, no són comunistes, ni les mesures que han pres ho són ni el país ho és, però sí que és cert que, volgudament o no –jo crec que no– s’ha creat una situació que ens porta a cert paral·lelisme amb el que era el comunisme: la falta d’esperança en la possibilitat individual de prosperar. En aquest cas, òbviament, em refereixo només al tema de l’habitatge.

Qualsevol persona que hagi fet l’exercici d’intentar trobar un pis que millori les condicions actuals s’haurà trobat, des que s’han consolidat les mesures intervencionistes, amb la impossibilitat de trobar un habitatge que sigui millor que el que té actualment a un preu que es pugui permetre. Promocions de luxe destinades als rics o nou-rics que s’estableixen al país vinculats a l’àmbit tecnològic, les que vulguis, per donar i per vendre (mai més ben dit), però lluny de l’abast de la majoria dels mortals.

Així les coses, la possibilitat de millora pràcticament no existeix i l’horitzó del 2027 es viu més amb la incertesa i la por del que pot passar que no pas com una oportunitat per poder tirar endavant aquest volgut canvi per alguns. La sensació és que, de cop i volta, d’aquí a dos anys es tornarà a un escenari de campi qui pugui en què els preus es dispararan, ja que els pisos alliberats hauran de competir amb aquestes noves promocions de luxe, i més d’un es quedarà al carrer i haurà de marxar del país.

Menció a banda mereix l’aposta del Govern per als pisos a preu suposadament assequible, alguns dels quals l’oferta ha superat la demanda, un fet incomprensible amb l’escenari anteriorment descrit, cosa que posa de manifest que els requisits que es demanen són excessius i la gent els veu més com una iniciativa social destinada a uns determinats col·lectius que no pas una opció per als ciutadans amb feina i sou que no es poden pagar un pis mínimament digne.

Tampoc ajuda gens l’aposta pel turisme prèmium del ministeri de Turisme i Andorra Turisme que aquesta setmana s’ha vist reflectit en una visita a l’Amèrica Llatina per vendre el producte, tal com s’havia anunciat. Això no fa més que apuntalar la pujada de preus generalitzada que pateix Andorra en l’àmbit de l’habitatge i la consolidació d’un tipus de visitant i resident que eixampla enormement la distància entre una banda i l’altra de l’escala social i laboral.

La conclusió de tot plegat és que una bossa significativa de ciutadans estan atrapats en un pis del qual no en poden sortir encara que vulguin perquè no hi ha alternatives disponibles. Cert és que els que ja hi estan bé la situació els permet continuar-hi d’una manera sostenible, amb les pujades acotades que ha marcat el Govern els darrers anys. No tot és blanc o negre, hi ha els grisos. Però també ho és que tant uns com els altres han de mirar des de la finestra de casa com pugen edificis d’un món paral·lel inaccessible per a ells que probablement xocarà com el Titanic amb l’iceberg d’aquí a dos anys. Que Déu ens agafi confessats.