Fa uns dies que al Pirineu ja comença a fer falta massa sovint una jaqueta o uns pantalons llargs, encara que siguin prims. Això és sinònim de finalització de l’estiu, una estació injustament rebutjada per molta gent, cosa que mai he acabat d’entendre. També és cert que si vas cap a la costa, encara li queda corda per estona, fins i tot fins a l’octubre, o almenys així ha estat els darrers anys. A més, presenta dues dates d’acabament. El 31 d’agost segons el meteorològic i el 21 de setembre segons l’astronòmic. Agafin la que més els plagui.

Sigui quina sigui la data, sempre m’ha provocat tristesa l’acabament de l’estiu. Crec que és, de llarg, l’estació de l’any més atractiva. Envejo de forma sana aquells llocs del planeta on sempre és estiu, mig any amb sol i mig any amb pluges, però estiu en definitiva. Segurament si em toqués viure en un lloc així ja no m’agradaria tant l’època de calor, perquè ja se sap que un acostuma a voler allò que no té i a avorrir allò que té a l’abast cada dia.

Però per què aquest homenatge a l’estiu ara que s’acaba? Doncs perquè crec que val la pena, perquè ningú ho fa i perquè escolto més crítiques que alabances envers aquesta preciosa estació de l’any. M’agrada perquè representa la llum, vestir més còmode amb poca roba, atrevir-te a fer coses que normalment no fas al llarg de l’any o gaudir de la naturalesa amb tota la seva esplendor, sigui al mar o a la muntanya.

Si bé és cert que l’excés de calor de vegades pot ser dur d’aguantar, només ho considero el preu a pagar. No hi ha res que sigui perfecte. Només cal veure les persones, en general fan més goig a l’estiu, ja que llueixen amb més brillantor la bellesa que tothom té i reforcen la capacitat d’anar més enllà. Pujar un cim o arribar a un llac, o tirar-se al mar des de la platja o una barca, et donen la possibilitat de fusionar-te amb els espais naturals i sentir-los més a prop, la màxima expressió del desenvolupament humà. No et fiïs mai d’aquella persona que ho rebutja per estar tapada i tancada en qualsevol cau resguardant-se del fred que no fa, perquè alguna cosa fosca ha d’amagar a la força.

A Andorra, l’estiu acaba amb el balanç turístic de visitants. Catalans i valencians han estat els majoritaris, per allò de la proximitat (en el cas de València, no tanta) i l’afinitat lingüística. En preguntar a alguns d’ells, un senyor valencià em va respondre: “És maco visitar un indret on et diuen ‘bon dia’”, i la majoria coincidien que fugien de les altes temperatures i elevada humitat dels seus llocs de residència. Ara arriba el setembre, un mes històricament reservat als grups de gent gran provinents sobretot d’Alemanya, Holanda i França.

El final de l’estiu també coincideix amb l’arrencada del curs polític després de la festivitat de Meritxell, enguany especial pel 50è aniversari de la inauguració del nou Santuari, obra de l’arquitecte català Ricard Bofill. Sens dubte, el no-referèndum de l’acord d’associació probablement serà l’estrella de les converses pels passadissos, entre glop de cava i mos de coca, i entre sardana i sardana al claustre gran. Una llàstima que el Govern no hagi encarat aquest repte democràtic, perquè sens dubte hauria reforçat l’autoestima dels andorrans i la credibilitat d’Andorra en l’àmbit internacional.

I així s’acabarà l’estiu, mentre als que tant ens agrada continuarem recordant aquella època de l’any en què tot és possible, però que n’ha passat un altre i no ens hem atrevit a fer tot allò que volem fer i que tenim en cartera, ja sigui per diners, per mandra o perquè la feina no ens ho permet. I esperarem a l’any que ve, que torni a arribar i el sol es torni a pondre a quarts de deu de la nit, allargant el dia perquè el puguem gaudir un altre cop durant més temps. A veure si per fi ho aprofitem.