Pantalons de xandall negres, sense cap dibuix ni logotip de cap marca, samarreta vermella, que també ha de ser completament llisa, i sabates o vambes negres. Aquest és l’uniforme oficial d’aquest any per al festival de Nadal, un espectacle que ens haurem de mirar en un vídeo per evitar les aglomeracions. Pares, mares i avis bavejant de satisfacció davant de les gràcies dels petits artistes seria un escenari ideal per a la propagació del virus, el paradís del contagi. Res a dir, ens adaptem, com ens hem anat adaptant a tot des d’aquell 13 de març els no-delinqüents vigilats per les policies i potser malalts, potser infectats asimptomàtics.
Feina, casa, compres. Compres, casa, feina. Cap de setmana passejades ben llargues per airejar cap i moure cames. Acabarem fent zumba amb cançons horteres de Richie & Poveri o de Sergio Dalma, que ve a ser el mateix.
L’alienació arriba a un punt que som capaços de cuinar els calamars amb patates segons la recepta de Roser Carol, a ritme de Hombres G en directo en Las Ventas 2005.
Una mica de cine, una mica de llibres vora el foc –però ja comença a cansar tant foc i tants llibres–. I una mica de gimnàs quan es pot. I mentrestant ens empassem el Gran Recapte i La Marató i tot d’iniciatives que apel·len a la nostra solidaritat, mentre les administracions no inverteixen prou en recerca ni en afers socials.
I arriba la publicitat de Metges sense Fronteres, emergències al límit, i els twits d’Open Arms i Ruben Wagensberg cada cop són més dramàtics mentre els governs europeus obliden totalment els drets humans i deixen que la gent s’ofegui al Mediterrani.
Llàstima de festival, potser hi ha avis que el curs que ve no hi seran, llàstima d’ocasió d’aplaudir els petits artistes tan talentosos i graciosos quan són els teus fills i tan pesats quan són els dels altres.
Passen els mesos i cada cop tenim un mur més al davant. El cercle de parets es va fent més estret; això no, això tampoc, aquí no s’hi pot anar, allà ni parlar-ne.Tancats, ben tancats. Anar a veure el mar, una obra de teatre a Barcelona de la Perla 29, una volta pel mercat de Santa Llúcia, una d’aquelles llibreries grans, amb cafeteria a dins... I un bar d’aquells amb música en directe, sense límit d’hora. Ja no parlem d’un concert. Amb molta gent ballant. I no ens queixem, que tenim sort si tenim salut. I feina. Són queixes de pijos, aquestes.
Mirarem el vídeo del festival i estarem contents. I aplaudirem al menjador. I ja està. I després farem un cafè i hi posarem l’estèvia originària de plantacions ecobioastrals gestionades per col·lectius indígenes LGTBI+-* de l’Amazones que ens ha portat Txema Díaz-Torrent, que és un gran ecologista, feminista i fa ioga kundalini.