Sense gel? A vendre aire!

Hi ha més signes premonitoris de l’imminent Apocalipsi dels que, òbviament, podia imaginar l’evangelista fa dos mil anys. Dels inimaginables en aquells temps però claríssimament premonitoris de la imminent extinció de l’espècie humana, aquest psicodrama social en què s’ha convertit la incapacitat per manejar una tecnologia tan poc sofisticada com és la glaçonera. I (aquí m’apedregaran els companys) que ha acabat convertida en notícia en mitjans d’aquí i de fora. Naturalment, és època de sequera informativa i ens aferrissem a un clau roent. Però penso sovint en aquell reporter d’una cadena de televisió espanyola a qui van picar el crostó perquè va aparèixer clamant en la pantalla una cosa així com “som a Toledo en agost a les dues de la tarda, la notícia seria que no fes calor”. Un campió, un ídol, el típic valent que assumeix el difícil paper del algú ho havia de dir. Que sí, que ja sé que estem notant els efectes del canvi climàtic i s’han de mostrar. Però no hi hauria maneres més científiques que enviar equips de televisió a constatar la falta de gel per refrescar la zarzaparrilla? En fi. Si fins i tot Rosalia ha incorporat el tema a un vídeo, què m’empatollo? 

Un altre signe inequívoc de l’Apocalipsi imminent és aquesta il·luminació –i ja trigava a aparèixer l’espavilat– de vendre ampolles d’aire. Cosa que recorda la merde d’artiste i que va en consonància amb uns temps en què ens tornem bojos per comprar el no-res. Literalment. El no-res situat en l’espai virtual. És a dir, en el no-res. En fi, vaig a pensar quina no-cosa puc posar al mercat, a veure si surto de pobre.