Començo a estar tip de veure com la geopolítica mundial es converteix en una col·lecció d’acudits infames. En l’últim episodi del trist espectacle nord-americà, Donald Trump ha decidit que la millor manera d’enfrontar la diplomàcia és comportar-se com un nen malcriat jugant al Risk. Un dia es desperta i amenaça el Canadà amb aranzels del 25% al xarop d'acer i a la fusta, i l’endemà rebateja el llac Ontario i proposa annexar el veí del nord com el cinquantè Estat de la Unió. I la resposta global, com calia esperar en l’era de la comunicació esbiaixada i estúpida, ha estat una pluja infinita de mems a les xarxes socials.

Si apliquem aquesta mateixa lògica solucionadora de problemes rebatejant la cartografia de l'entorn, el panorama pot ser delirant. Us imagineu arreglar el conflicte entre Espanya i el corrupte titella, rei del Marroc rebatejant Rabat com Cal Llepes de Trump. O que Zelenski anomenés el Rostov com Vila Dron. Imagineu que fem enfadar algun dels nostres veïns i ens rebategen com Influencerland, o Especuland i ens posen un impost per passejar els nostres cotxassos per les seves carreteres. És tot tan extremadament ridícul que em costa no acabar l’article aquí i enviar-los a tots a esporgar fum.

Però la tragèdia d’aquest circ geopolític no són les ocurrències de la Casa Blanca ni els canvis de nom amb retolador als mapes. La trampa perfecta d’aquesta comèdia d'aranzels i estats ficticis és que funciona com un esquer perfecte per distreure la mirada. Mentre mitja humanitat comparteix acudits sobre el Canadà o sobre les bogeries de la diplomàcia del “Naranjito”, la bruta realitat continua el seu curs sense cap mena de topall.

Mentre ens entretenim mirant el darrer mem de la xarxa, el capitalisme salvatge continua reescrivint les regles de les relacions internacionals a cop de míssil o de xantatge, desmantellant aliances històriques i alimentant el malestar econòmic i social internacional. I, molt més greu encara, a la riba oriental de la Mediterrània, Netanyahu prossegueix impune amb el seu pla expansionista i el genocidi, bombardejant la població civil i arrasant qualsevol esperança de pau davant la mirada passiva, còmplice i covard del món occidental.

Riure’ns de les beneitures dels poderosos és un exercici sa i quasi obligatori per no tornar-nos bojos. Però no hem de perdre de vista que el soroll de fons dels aranzels i els mapes pintats amb permanent només és fum per amagar el fum de les bombes, de les mines amb esclaus, dels incendis provocats per la manera com tenim d’explotar els recursos. Potser seria hora de deixar de mirar les bajanades de la pantalla i començar a exigir comptes a aquells que confonen la governança mundial amb un joc de taula sanguinari.

A mi ja no em fan gens de gràcia.