Sense la música no anem enlloc
Malauradament, entre nosaltres segueix ben arrelada aquella antiga creença que deia músic pagat no fa bon so. Un refrany que, permetin-me dir-ho, no deixa de mostrar un fort menyspreu per tot allò que fa referència als professionals d’aquest art (altrament anomenats ganduls o poc útils per al funcionament de la societat, per no dir paraules més gruixudes). I és que anys han passat des de la creació de l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (nacional, remarquem-ho), una formació que havia d’apropar-nos la música de qualitat a casa i una eina més de projecció internacional del país. Avui, però, superats els millors anys, el projecte s’allunya cada cop més d’aquest objectiu. La veritat és que hem trobat a faltar l’orquestra durant el confinament. L’orquestra. Perquè d’invents de tota mena el Youtube i l’Instagram n’anaven ben plens (alguns, per cert, amb molta gràcia). Eren aquells dies i setmanes de màxima producció i de màxima visualització. Tothom enganxat a les pantalles superant amb música el neguit que ens generava aquell moment d’extrema incertesa i solitud. Una situació que ens va mostrar que aquell art tan desdenyat era essencial per a la vida i per al benestar de les persones. Però per conrear-lo i assegurar que creixi, també necessita aliment. Vistes les evidències, avui segueix a pa i aigua talment com estava aquell 14 de març. Un canvi de prioritat urgeix en el marc mental dels nostres dirigents –melòmans empedreïts (confiem)– a l’hora de fer sumes i restes. Confiem.