Si alguna cosa ens va quedar clara aquest diumenge, 1-O, és que Europa no té memòria. Com a institució i com a continent de persones.

És increïble veure com un país com Espanya, que va tenir una guerra civil i va patir 40 anys (es diu aviat) de dictadura, utilitza la policia, en ple 2017, per reprimir la gent que l’únic que intenta fer és votar i expressar el que vol per al seu futur. Molt es va dir sobre la legalitat del referèndum, i més enllà de qüestions legals i constitucionals, una democràcia, si és que es vanta de ser-ho, mai pot perdre de vista que el vot ha de ser la seva principal arma. Consultar la gent mai hauria de ser motiu ni de ressentiment ni de por. I per a mostra, Escòcia.

Aquesta manca de memòria ens va portar a veure coses com l’“A por ellos” andalús, que frega el ridícul, ja que la gent oblida o no coneix, no sé què és pitjor, que al seu dia milers d’andalusos van anar a Catalunya a cercar un futur que el seu lloc d’origen no podia proporcionar-los.

Europa viu en una amnèsia sense control. Els seus mandataris donen l’esquena als refugiats quan, fa tot just 70 anys, van ser ells mateixos o els seus familiars els que van haver d’abandonar el continent, a la recerca d’alguna cosa per menjar quan la II Guerra Mundial no havia deixat més que runes i cadàvers.

I el pitjor de tot és que tots aquests mandataris arriben al poder després de guanyar eleccions, fet que significa que la manca de memòria comença des de la primera baula, els seus habitants. Persones que avui, en ple segle XXI, demostren que res del que va passar importa i s’encarreguen que grups d’extrema dreta entrin al Parlament alemany com a tercera força nacional o formin part de la vida política, com a Bèlgica o Àustria. Països que van ser, per acció o omissió, artífexs de fenòmens tan aberrants en la història de la humanitat com va ser el nazisme, ara voten ultradreta.

Ja sabem que Europa no té memòria. Ara resta confirmar si té coratge, a nivell institucional, per condemnar els fets. Molt em temo que res passarà i seguirem assistint a un silenzio stampa, no sigui cosa que per parlar s’estableixi un precedent i la resta de països no puguin decidir com actuar si, arribat el moment, tenen qüestions internes com les de Catalunya, a casa.

El que ha passat aquest cap de setmana no és més que la comprovació que els polítics, amb Mariano Rajoy al capdavant, no només no recorden sinó que no volen veure i reconèixer un fenomen social que només demana expressar el que sent. Mentrestant, l’única resposta que rep és una negació tancada amb pany i clau, justificada amb accions de violència desproporcionada, que no fan més que avalar la frase del famós filòsof romà Marc Tul·li Ciceró: “La força és el dret de les bèsties.”