Tot està inventat. Admeto que la frase està ja una mica desgastada, no obstant això no deixa de mantenir una certa vigència. Encara que el seu ús ha esdevingut tòpic, el mateix passa amb les pomades: les hem fet servir centenars de vegades al llarg de la vida i no per això deixem d’aplicar-nos-les quan ens pica algun insecte. Igual que amb les sentències: podem aplicar-nos-les quan ens cou la situació i no sabem què dir. Heus aquí la seva bondat, com la del Voltarén en casos de dolor reumàtic persistent.

Fa dies que l’era de les novetats va quedar enrere. Ningú pot aixecar-se avui després d’un somni revelador i inventar el Xupa Xups, la impremta o el dolor menstrual. Tot està fet, i sempre hi ha qui s’encarrega, amb traïdoria, d’avançar-se al nostre moment d’epifania per pispar-nos el lloc que ens pertocava a la història. Quan la veïna del primer va decidir que podia començar a cobrar uns caleronets a les veïnes a canvi dels seus serveis de perruqueria, aprofitant així l’habitació buida del fill gran, que ja havia fotut el camp de casa (tot i que segueix anant-hi a dinar cada migdia −que no té temps, pobre− i fins i tot també la majoria dels caps de setmana, perquè a ell i a la dona els fa molta mandra cuinar, cansats com van de tota la setmana) va donar a llum la Perruqueria Rafi. Encara prou que no va tenir la genial idea de batejar-la “Gabinet estètic Rafi”, perquè ja em diràs què hi té a veure ella, amb l’estètica hegeliana. La dona, que és molt bona gent, va fer tard: al món existien milions de negocis similars, amb aquest nom. Quelcom de semblant li va succeir a la Conxi, amb la seva botiga de confeccions, al Manolo del Bar Estrella i a la Lola, la de la pensió. Potser tot té a veure, simplement, amb manca d’imaginació, ho ignoro. Però estic convençut que, si no abans que jo, en l’instant precís que he inaugurat la meva reflexió, algú que no sóc jo ha començat a escriure en un altre indret les mateixes paraules que embruten aquest paper, explicant així el que jo creia haver descobert. Però sabent-ho com ho sé, no estic disposat a acabar el meu excurs com havia planejat i, per fer-li la punyeta, he variat la forma i el contingut originals que havia de tenir aquest recompte, que no és exactament el que jo havia concebut.

Malgrat el qual, de ben segur el molt infame se’m va avançar ja fa estona, amb la qual cosa el meu punt i final no serà més que una rèplica barata del seu. He pensat, fins i tot, de treure’m la vida per deixar el meu relat inconclús i que l’altre no se m’avanci, però estic convençut que seria del tot inútil, perquè abans que jo materialitzés les meves intencions un somriure de victòria decoraria el seu cos inert abans que el meu.